El Telescopi Espacial Hubble de la NASA ha descobert, per primera vegada, un forat negre errant que vaga per la Via Làctia. Aquest tipus de restes estel·lars, de què els científics coneixien l’existència, no havia estat observat mai perquè, com que són gairebé invisibles i es mouen a gran velocitat per l’espai, són molt difícils de buscar.
100 milions de forats negres amagats
Els astrofísics creuen que, només a la nostra galàxia, hi deu haver uns 100 milions de cossos celestes d’aquest tipus, però han fet falta sis anys d’observacions per detectar-ne un i, a partir d’aquí, deduir-ne dades com ara la seva massa o fins i tot que, aproximadament, el forat negre errant més proper a nosaltres podria ser a només 80 anys-llum.
Una detecció molt complexa
Aquest forat negre, però, es troba a 5.000 anys-llum d’on ens trobem, alconegut com a braç de Sagitari de la Via Làctia. El Hubble el va poder observar gràcies al seu potent camp gravitatori, que deforma l’espai del seu voltant i desvia i amplifica la llum del es estrelles que té al darrere, formant el que s’anomena una lent gravitatòria.
Gràcies a això, els telescopis poden buscar augments inusuals de la intensitat de les estrelles, que indiquen que un objecte enorme ha passat entre elles i nosaltres, i el Hubble és en una posició perfecta per fer aquestes observacions. Segons el que s’ha pogut calcular a partir d’aquí, dos equips diferents d’astrònoms han calculat que la massa d’aquest forat negre és d’entre 1,6 i 7 vegades la del Sol. No obstant això, si la massa fos a la banda baixa podria voler dir que no és un forat negre sinó una estrella de neutrons.
Sigui el que sigui, l’objecte va passar per davant d’una estrella que és a 19.000 anys-llum de nosaltres, amplificant-ne la llum durant 270 dies seguits i permetent descobrir-ne l’existència i començar a fer càlculs com els descrits i també la seva velocitat que, establerta entre els 108.000km/h i els 160.000km/h, molt més ràpid que els cossos que té al voltant.
S’espera que, en el futur, les observacions i les anàlisis de les dades recollides puguin determinar definitivament de quin tipus d’objecte es tracta i, també, que se’n puguin descobrir més.
