Un equip d’astrònoms de la Universitat de Sidney, a Austràlia, han descobert una estrella petita i tènue que és la més freda que s’ha trobat mai que emet ones de ràdio. Tal com expliquen en un article publicat a ‘The Astrophysical Journal Letters’, aquesta nana marró, com són conegudes les estrelles d’aquesta mena, té una temperatura de només 425ºC, menys que un encenedor, i és massa petita perquè hi tinguin lloc les reaccions nuclears que alimenten la majoria d’astres.
Tot i que no és l’estrella més freda que s’ha trobat mai, aquest astre, anomenat T8 Dwarf WISE J062309.94−045624.6 i que és a uns 37 anys-llum de la Terra, sí que és el més fred que s’ha detectat amb un radiotelescopi ja que, normalment, aquests cossos no emeten radiació a la longitud d’ona de la ràdio, perquè el seu funcionament si més no gairebé sempre, no produeix les dinàmiques que permeten generar camps magnètnics i emissions d’aquesta mena que siguin detectables des del nostre planeta.
Una porta a descobrir els misteris d’aquestes estrelles fredes
Així doncs, aquest descobriment és tota una troballa que, a més, permetrà conèixer millor les nanes marrons i, de retruc, entendre alguns aspectes de l’evolució de les estrelles com, precisament, com ho fan per generar camps magnètics. Una pregunta que continua oberta perquè, tot i que se sap prou bé com ho fan les estrelles conegudes com de la seqüència principal, com és el cas del Sol, no se sap per què menys del 10% de les nanes marrons també emeten ones de ràdio.
Una de les possibles explicacions té a veure amb la velocitat a què roten, força ràpida. Si el seu camp magnètic gira a més velocitat que l’atmosfera, pot crear fluxos de corrent elèctric. Si fos així, el flux d’electrons als pols magnètics d’una nana marró, combinat amb la rotació, podria produir emissions regulars d’ones de ràdio.
En qualsevol cas, el descobriment d’aquesta nana marró pot ajudar a comprendre la naturalesa d’aquests cossos, que es troben enmig de les estrelles més petites que poden sostenir reaccions de fusió nuclear i els planetes gasosos més grans, com ara Júpiter. En aquest cas, de fet, es tracta d’un astre amb un radi d’entre 0,65 i 0,95 vegades el del planeta més gros del Sistema Solar però que, segons els càlculs, té una massa entre quatre i quaranta-quatre vegades superior. En comparació, per exemple, la massa del Sol és 1.000 cops la de Júpiter.
