L’origen dels famosos anells de Saturn, que n’han fet el planeta més fàcil de reconèixer del Sistema Solar, podrien haver estat originats per una antiga lluna destruïda. Això, si més no, és el que afirma un equip d’investigadors de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i la Universitat de Califòrnia-Berkeley, tots dos als Estats Units, en un article publicat a la revista ‘Science’.
Una lluna que es va apropar massa a Saturn
Amb 82 llunes, Saturn és el planeta del nostre voltant que en té més. Segons aquests investigadors, però, podria haver-ne tingut encara una altra que, almenys durant uns quants milers de milions d’anys, també va orbitar el planeta. Si fem cas del que afirmen, va ser fa ‘només’ 160 milions d’anys, molt després de l’aparició de la vida a la Terra, que aquesta lluna, que ha estat batejada com a Chrysalis, va començar a desestabilitzar-se i es va apropar tant al planeta que va quedar totalment feta miques.
La gravetat del gegant gasós, probablement, va absorbir un 99% del material que la formava, però la resta va quedar en òrbita, fragmentant-se en petits trossos glaçats que van acabar formant els famosos anells de Saturn. Això coincidiria, aproximadament, amb els estudis que afirmen que tenen molt menys temps que no pas el planeta, aproximadament uns 100 milions d’anys, tot i que aquest punt continua sent motiu de discussió entre els científics.
L’explicació als trets més estranys del planeta
Els responsables d’aquest darrer estudi s’han basat en models per ordinador fets a partir de les dades que va obtenir el 2017 la sonda Cassini de la NASA, durant les darreres etapes de la seva missió de 13 anys explorant tant Saturn com les seves llunes. La recerca, a més, també ha donat molta informació sobre dues de les altres característiques més sorprenents del planeta: la seva inclinació i l’òrbita estranya d’una de les seves llunes, Tità.
D’una banda, els astrònoms pensaven que la inclinació de 26,7º de Saturn provenia de la interacció amb la gravetat del planeta més proper, Neptú. No obstant això, la lluna perduda podria donar una explicació millor: després de molt de temps sincronitzats, la seva pèrdua podria haver alterat les relacions de la gravetat dels dos planetes, deixant Saturn en la posició actual.
D’altra banda, el mateix esdeveniment podria haver fet que la segona lluna més gran, Tità, també es mogués per la mateixa raó. Actualment, s’allunya de Saturn a uns 11 centímetres per any, una distància considerada força gran. Pel que fa als anells, continuen caient-ne fragments al planeta, i es calcula que hauran desaparegut completament d’aquí a 100 milions d’anys.
