La quantitat de microplàstics que hi ha al fons del mar s’ha triplicat durant els darrers vint anys, amb una progressió que correspon al tipus i el volum de consum d’aquests materials per part de la humanitat. Aquesta és la conclusió a què ha arribat un estudi dut a terme per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) en col·laboració amb la Universitat d’Aalborg (Dinamarca). Un treball publicat a la revista ‘Environmental Science and Technology’ i que proporciona la primera reconstrucció en alta resolució de la contaminació per microplàstics a partir de sediments obtinguts al nord-oest del Mediterrani.
Seguint l’evolució històrica dels plàstics
Tot i que el fons del mar es considera el lloc de repòs final dels microplàstics que suren al mar, es desconeix l’evolució històrica d’aquesta font de contaminació al compartiment sedimentari i, en concret, la taxa de segrest i enterrament dels microplàstics més petits al fons oceànic. Aquesta recerca demostra que els microplàstics es conserven als sediments marins inalterats i que la massa segrestada al fons reprodueix la producció mundial de plàstics entre 1965 i 2016, creixent imitant-ne la producció i ús global.
Els investigadors expliquen que els sediments analitzats eren inalterats al mar des que es van dipositar fa dècades. Això ha permès veure com, des dels anys vuitanta però especialment les darreres dues dècades, s’han incrementat les acumulacions de polietilè i polipropilè dels envasos, les ampolles i els ‘films’ alimentaris, així com del polièster de les fibres de la roba.
Els plàstics més habituals
La quantitat d’aquests tipus de partícules arriba als 1,5mg per quilo de sediments, tot i que el més abundant és el polipropilè, seguit del polietilè i el polièster. Malgrat les campanyes de conscienciació sobre la necessitat de reduir els plàstics d’un sol ús, les dades que es deriven dels sediments indiquen que som molt lluny d’aconseguir-ho i que caldran més polítiques a nivell mundial per millorar el que és una problemàtica greu.
Les partícules no es degraden més un cop al fons del mar
Tot i que els microplàstics són molt abundants al medi ambient, les limitacions en els mètodes d’anàlisi han condicionat les proves dels nivells d’aquestes partícules en estudis previs als sediments marins. En aquesta ocasió, s’han caracteritzat imatges de darrera generació per quantificar partícules de fins a 11 µm.
S’ha analitzat l’estat de degradació de les partícules enterrades i s’ha constatat que, un cop dipositades al fons del mar, ja no es degraden, sigui per falta d’erosió, d’oxigen o de llum. La fragmentació, doncs, sembla que té lloc majoritàriament als sediments de la platja, a la superfície del mar o a la columna d’aigua i, un cop dispositats, la degradació és mínima.
