Un equip d’investigadors de l’Institut de Tecnologia de Nova Jersey, als Estats Units, ha demostrat com els microplàstics es poden convertir en el caldo de cultiu perfecte per a bacteris i patògens resistents als antibiòtics. A la seva superfície, s’hi pot formar una pel·lícula de material biològic i restes de medicaments on microorganismes i antibiòtics poden estar en contacte constant, accelerant el desenvolupament de resistència.
De fet, aquesta investigació, publicada a la revista ‘Journal of Hazardous Materials Letters’, revela que s’han detectat algunes soques de bactèries amb una resistència als antibiòtics fins a 30 vegades superior a la normal en alguns d’aquests ‘biofilms’ que es formen al voltant de partícules minúscules de plàstic.
Aquesta investigació se suma a altres que s’han fet durant els darrers anys sobre els microplàstics, fragments de menys de 5mm de llargada que s’alliberen constantment i que han estat detectades arreu del món, de la neu dels Alps i l’Àrtic fins a les deposicions humanes. Per bé que de moment no s’ha pogut demostrar amb claredat que suposin un perill directe per a la salut dels animals ni la dels humans, cal continuar investigant perquè, com sembla estar indicant aquest darrer descobriment, les conseqüències de la presència de microplàstics al medi ambient podrien ser d’un abast molt més gran –i molt més complex– del que ens imaginem.
Quan els científics van observar al laboratori els organismes presents en dos dels microplàstics més habituals, polietilè i poliestirè, a l’hora de seqüenciar-ne els gens es van adonar que n’hi havia tres en particular, anomenats sul1, sul2 i intl1 i que es relacionen amb la resistència als antibiòtics, que s’havien tornat fins a 30 cops més presents en només tres dies. En ruixar les mostres amb un altre antibiòtic, sulfametoxazol, la presència d’aquests gens resistents encara va créixer un 450% més.
A més, entre les espècies de bacteris que es van trobar als microplàstics, se’n van detectar dues, Raoultella ornithinolytica i Stenotrophomonas maltophilia, que hi eren molt habituals i que, en humans, es relacionen amb infeccions de les vies respiratòries. El més comú de tots però, és un bacteri anomenat Novosphingobium pokkalii i que, segons creuen els investigadors, és el que té el paper més important en la formació de la pel·lícula de material biològic que envolta els microplàstics i on es crea aquest caldo de cultiu potencialment perillós. A mesura que prolifera, és probable que contribueixi tant a la degradació del plàstic com al creixement del ‘biofilm’.
Cal tenir en compte, és clar, que encara que a escala humana els microplàstics siguin diminuts, suposen una superfície enorme per al desenvolupament de la vida microscòpica, on es poden acumular, proliferar i intercanviar material genètic, fent que la resistència als antibiòtics es torni cada cop més present. La investigació sobre els microplàstics i la millor manera de tractar-los i eliminar-los, doncs, podria ser una necessitat encara més gran del que es creia, ja que podria contribuir a un dels problemes de salut globals que es considera que podria ser més greu en un futur no gaire llunyà.
