Amb l’arribada de l’estiu, molts municipis costaners de Catalunya han engreixat les platges amb aportacions de sorra, en gran part gestionades pel Servei de Costes de l’Estat. Una mesura celebrada en alguns consistoris i acollida amb escepticisme en d’altres. En tots
els casos, però, rebudes amb la certesa que són un pedaç per mantenir durant uns mesos més el model de ‘sol i platja’ que ha donat forma al litoral català durant dècades i que té una data de caducitat que ja no és llunyà.
És el cas, per exemple, de Calafell Platja, on les aportacions de sorra d’aquí poc seran insuficients per mantenir tot el perímetre. “El tram que hi ha entre la plaça del Mil·lenari fins a l’altura del carrer Monturiol desapareixerà d’aquí a deu anys si no es fan segons quines actuacions”, adverteix Aaron Marcos, regidor responsable d’Ecologia Urbana del municipi.
Per poder tenir platja entre 30 i 50 anys més, “caldria fer recular el passeig marítim entre la plaça del Mil·lenari i la plaça de l’Estany”, assenyala Marcos. En els més de 300 metres restants de platja, els comerços i hotels fan que aquesta mesura sigui inviable, i només es pugui fer una “gran mobilització de sediments periòdica, anual o cada cinc anys”. Segons Marcos, això no vol dir que no es pugui alleugerir amb solucions basades en la natura; però en una zona amb un dèficit tan important de sediments com aquesta, “o arriba la sorra de manera natural, que passa per desrigiditzar la costa, o la portes tu”.
La gestió integrada del litoral, un horitzó que no arriba
Desrigiditzar la costa -allunyar les infraestructures dures de la línia del mar- és un exemple de mesura que requereix una gestió integrada del territori. Es tracta no només de planificar les platges sinó de tenir en compte tot l’ecosistema que les manté. I per fer-ho, la coordinació entre administracions i agents econòmics i socials és indispensable.
La comunitat científica fa dècades que reclama la gestió integrada com a eina clau per gestionar la costa, especialment la del Mediterrani. Un modus operandi que ha penetrat en la legislació internacional (com el Protocol per a la gestió integrada de les zones costaneres del Mediterrani de les Nacions Unides, ratificat per l’estat espanyol el 2011) i en el marc normatiu català, com es pot veure en la Llei 8/2020 del Parlament de Catalunya de Protecció i Ordenació del Litoral.
A Catalunya, els estralls causats pel temporal Glòria el gener del 2020 van suposar un cost estimat de 75 milions d’euros segons l’ICGC només en reparacions de ports, platges i passeigs marítims. Aquesta situació va esperonar el debat públic i institucional sobre la necessitat d’un nou model efectiu de gestió de la costa, que va cristal·litzar en iniciatives com l’informe ‘Un lítoral al límit’ del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS) de la Generalitat.
L’informe, elaborat amb la col·laboració de desenes d’experts del món científic i social, formula 10 propostes per avançar cap a la gestió sostenible del litoral català, entre les quals hi ha l’elaboració d’un pla de desrigidització, restauració i conservació de la costa, la redacció d’un pla d’adaptació de les infraestructures costaneres als impactes del canvi climàtic, o la introducció de nous instruments legals de fiscalitat ambiental en les activitats econòmiques de la costa.
Crear espigons i dragar sorra, la recepta aplicada a la costa catalana
A la major part de la costa catalana, però, la realitat va per una altra banda. Un percentatge elevat de la façana litoral està construïda, i l’aproximació de l’enginyeria de costes tradicional ha anat dirigida a pal·liar la regressió de la costa mitjançant tres aproximacions: la creació d’espigons, l’aportació externa de sorra, o la combinació d’ambdues. “Aquestes polítiques per mantenir la platja sorgeixen del requisit socioeconòmic que hi hagi platja”, explica José Antonio Jiménez, catedràtic de Gestió de Zones Costaneres de la UPC.
Jiménez explica que, per bé que hi ha hagut un canvi de paradigma (almenys teòric) sobre com s’haurien de gestionar les platges, hi ha mesures que no es poden aplicar a tots els casos. “Crec que s’està intentant vendre una solució que sí que funcionaria en alguns indrets, però no necessàriament a tot arreu”, recalca Jiménez. En àrees com el delta de l’Ebre o del Tordera, el territori és més flexible i és més fàcil modificar el planejament. “Per exemple, desplaçar les zones de càmpings del delta del Tordera”, proposa Jiménez. Però això no es podria fer en les platges urbanes, com la de Barcelona o Lloret.
Jiménez es mostra escèptic també amb algunes solucions més recents, com la plantació de posidònia per frenar l’erosió del mar. Addueix que no és fàcil ni ràpid fer créixer posidònia en zones on no n’hi ha de manera natural. “Als Estats Units han implementat en algunes àrees living shorelines”, que consisteixen en la recuperació maresmes per protegir la costa. “Solucions com aquestes no es podrien aplicar a la Barceloneta, per exemple, a no ser que treguis tot el barri”.
“Encara hi ha molta gent que pensa que tenir platja és un dret”
Al Maresme, l’Estrategia de actuación en el Maresme elaborada per CEDEX i aprovada pel Ministeri d’Agricultura i Pesca l’any 2014 ha donat peu a mesures de rigidització de la costa per fer front a la regressió, com la construcció d’espigons o esculleres. Aquest pla ha tirat endavant tot i comptar amb l’oposició de 10 dels 15 ajuntaments afectats, que “no van tenir vot a la comissió del litoral que es va crear en el Consell Comarcal del Maresme” per dialogar amb l’estat, segons explica Galanó, membre de la Plataforma Litoral.
Un any més tard de l’aprovació de l’informe es va crear la Plataforma Litoral (actualment part del grup Preservem el Maresme) per protestar per les mesures que s’hi proposaven, i que s’han continuat aplicant els anys posteriors. Galanó lamenta que les administracions “no han sabut interpretar la voluntat dels ajuntaments”, i s’han deixat guiar per la voluntat política i amb una mirada a curt termini.
“Surt rendible perpetuar la idea que tenir platja és un dret, i encara hi ha molta gent que ho pensa”, explica Galanó. Però als anys cinquanta, les platges del Maresme eren estretes, recorda el catedràtic de la UPC. “Volem unes platges amb unes característiques concretes, però hem d’adequar el nostre desig a la realitat natural”, afegeix. Als municipis costaners, gran part de la població viu directament o indirecta del turisme, “i la sorra n’és la columna vertebral”, recorda el regidor de Calafell.
Marcos admet que fer actuacions més complexes costa diners, però són inversions que cal fer. Especialment en les zones amb més activitat turística, com la Costa Brava i la Costa Daurada, on el PIB podria disminuir entre un 16 i un 19% l’any 2075 si continua la regressió actual, segons un estudi de la UPC. “Amb el que val un quilòmetre d’AVE podries solucionar 10 km de litoral”, explica Marcos.
