L’any 1953, la companyia farmacèutica alemanya Grünenthal va llençar al mercat la talidomida, un fàrmac hipnosedant per facilitar la son que, a més, permetia controlar les nàusees i els vòmits típics dels primers mesos d’embaràs. Com que havia superat amb èxit tots els assajos obligatoris a l’època i s’havia demostrat que era perfectament segur i eficaç en models animals, poc s’esperaven que l’entrada de la talidomida al mercat farmacèutic donés el tret de sortida a una de les pitjors catàstrofes farmacològiques que es recorden.
Malformacions molt greus en nadons nascuts als 50 i 60
La talidomida causava malformacions congènites greus en fetus en desenvolupament, especialment evidents a les extremitats (dràsticament escurçades o inexistents), i una mortalitat superior al 40% durant el primer any de vida. Tenint en compte que gran part de la població que havia consumit el fàrmac eren dones embarassades, el desastre es va traduir en més de 10.000 afectats a tot el món. Amb tot això, més de seixanta anys després que s’identifiqués la talidomida com a la culpable de l’increment exagerat de nadons nascuts amb malformacions en la dècada dels 50 i 60, i sent l’últim país afectat en fer-ho, el govern espanyol ha aprovat un decret d’ajudes econòmiques com a suport a les víctimes de la talidomida.
L’explicació: les formes enantiòmeres
Ara bé, com pot ser que un somnífer aparentment innocu tingués tal potencial tòxic? L’estructura química de la talidomida permet entendre la dualitat de la seva capacitat sedant i tòxica. La talidomida està composta pel que es coneixen com a formes “enantiòmeres”. Els enantiòmers són parelles de molècules que estan formades pel mateix tipus i nombre d’àtoms, però ordenats a l’espai de diferent manera. Per tant, les molècules resultants no es poden superposar i són lleugerament diferents. Serien com les nostres mans: ambdues tenen cinc dits, però no les podem superposar, el palmell d’una sobre el dors de l’altra, perquè quadrin de forma perfecta. És impossible.
Així doncs, ni les nostres mans són iguals ni dos enantiòmers són iguals, sinó inversos: el reflex de mirall l’un de l’altre. Aquestes petites diferències entre enantiòmers defineixen diferències funcionals que són molt rellevants biològicament. En el cas de la talidomida, les dues formes enantiòmeres que la formen tenen capacitats clarament dispars: l’una té efecte sedant en interaccionar amb receptors cerebrals relacionats amb la son, i l’altra és molt tòxica si l’exposició és durant els primers mesos de desenvolupament embrionari.
Els efectes tòxics es manifesten principalment en un escurçament o manca total de les extremitats, i alteracions auditives, oftàlmiques i cardíaques, entre moltes altres. Són complicacions greus que, si se sobreviuen, tenen un impacte enorme en la qualitat de vida dels afectats i, segons apunten alguns estudis, possiblement també en la seva descendència.
Un problema catastròfic que els assaigs no van mostrar
Aquesta toxicitat va passar desapercebuda en les proves experimentals en animals model per les diferències de sensibilitat a la talidomida entre espècies. Pel que s’ha vist en retrospectiva, els humans som molt sensibles als efectes tòxics de la talidomida, a dosis molt baixes, i sobretot si ens hi exposem entre els dies 20 i 36 d’embaràs. En canvi, els animals clàssics d’experimentació sobre els que es feien tots els assajos previs a la comercialització a la dècada dels cinquanta, com ara les rates, són resistents a la talidomida o sensibles només en una finestra temporal del desenvolupament molt estreta. Així doncs, tot això va portar a la comercialització d’un fàrmac, que no havia estat testat en embarassades i pel que no es tenia cap mena d’informació de l’efecte devastador que tindria en dones gestants, a més de 50 països.
Millores en farmacologia i nous usos de la talidomida
Amb tot, la talidomida va ser retirada del mercat un cop va ser identificada com a teratogènica (és a dir, com una substància que arriba a l’embrió o fetus a través de la mare i pot causar-li anomalies estructurals o funcionals). La magnitud del desastre va servir com a una lliçó cruenta a la comunitat científica, i va forçar a l’establiment d’assajos experimentals molt més rigorosos per a garantir la seguretat de fàrmacs en desenvolupament, alhora que va impulsar la investigació i vigilància de l’ús de medicaments durant un període crític com l’embaràs. A més, anys més tard, diversos grups d’investigació es van escarrassar a determinar els mecanismes pels quals la talidomida desplegava el seu potencial tòxic.
Aquests mecanismes encara no s’han esclarit completament, però, gràcies als estudis fets, s’ha descobert que la talidomida no només té efectes sedants, sinó també antiinflamatoris i de regulació del sistema immunitari que s’estan utilitzant actualment, de forma molt controlada, per al tractament de la lepra i determinats tipus de càncer.
