Un equip d’investigadors ha aconseguit identificar biomarcadors de diversos subtipus de depressió fent servir només ressonàncies magnètiques. En un article publicat a ‘Biological Psychiatry’, mostren com mesurar el grau de coordinació entre les regions cerebrals, també conegut com a ‘connectivitat funcional’ a través d’aquest tipus d’escaneig pot donar pistes molt importants sobre quina mena de depressió pateix un pacient i, per tant, com tractar-la.
Un problema molt estès però que varia molt entre persones
La depressió major és un problema de salut mental malauradament molt estès i que, a més, és molt variable d’una persona a una altra. Així doncs, conèixer les diferències neurofisiològiques de cadascun dels subtipus identificats pot ser molt útil per començar a donar a cada pacient el tractament que necessita el més aviat millor i, també, per a desenvolupar-ne de nous.
Aquí és on entra aquest estudi, que ha fet servir una mostra enorme de pacients amb depressió major per mirar de distingir el subtipus que els afecta basant-se en les imatges obtingudes per ressonància magnètica. Els investigadors van fer servir escàners en repòs de diversos centre mèdics i corresponents a més de 1.000 pacients, a més de més d’un miler d’escàners de pacients sans com a grup de control.
Patrons clars en dos subtipus de depressió
Fent servir l’anomenat model normatiu, que quantifica desviacions individuals, els científics van examinar la connectivitat funcional entre regions i van traçar mapes de les desviacions individuals en els pacients de depressió major en comparació amb el que anomenen la ‘predicció normativa’, és a dir, com hauria evolucionat si no patís aquest trastorn mental.
Gràcies a això es van identificar dos subtipus neurofisiològics reproduïbles i identificables que corresponen a patrons de desviació concrets però també a resultats diferents als tests de depressió i a una certa predictibilitat de la resposta al tractament. Si un dels subtipus es caracteritza per moltes desviacions positives –augments de connectivitat– en diverses zones, acompanyades de desviacions negatives en d’altres; l’altre subtipus es caracteritza per un patró totalment oposat, mostrant com de diversa és la depressió a nivell neurofisiològic.
En qualsevol cas, aquest treball suposa un avenç important en la identificació de biomarcadors de la depressió que, actualment, depèn dels símptomes referits pels pacients a l’hora de fer el diagnòstic i triar el tractament. Amb biomarcadors, és clar, aquest procés no només podria ser més ràpid sinó també més estandaritzat, obrint la porta a tota una revolució en aquest camp.
