Alguns mosquits tenen un olfacte gairebé infal·lible per a la sang humana i això fa molt difícil que ens en puguem amagar. En un article publicat a la revista ‘Cell’, un equip d’investigadors explica que, en l’estudi més gran que s’ha fet fins ara sobre com ensumen els mosquits, han descobert que dissimular la nostra olor és molt més complicat que no ens pensàvem perquè aquests insectes tenen diversos sistemes per assegurar-se que sempre ens poden trobar.
Neurones multitasca
En la majoria d’animals, cada cèl·lula nerviosa del sistema olfactiu pot detectar només un tipus d’olor, com les papil·les gustatives de la llengua. En el cas del mosquit Aedes aegypti, però, conegut com a ‘mosquit de la febre groga’ i parent proper del mosquit tigre, té un sistema diferent: cada cèl·lula nerviosa pot detectar diverses olors. Així, si una de les olors humanes desapareix, encara pot trobar-ne d’altres.
Una tècnica que redueix l’efecte dels repel·lents
Això és especialment important perquè els repel·lents d’insectes impedeixen que detectin algunes olors associades als humans. Així, en comptes d’intentar amagar-nos d’ells, potser seria més bona idea fer repel·lents amb olors que, directament, no agradessin als mosquits, confonent-los o irritant-los per fer-los marxar en comptes de mirar d'”amagar” la nostra presència.
Més enllà del seu ús per evitar les molestes picades, els repel·lents són una eina clau per impedir la transmissió de malalties com la malària, el dengue, el Zika, la febre groga… Tota una sèrie d’infeccions que fan que els mosquits, com a vectors, siguin amb diferència els animals responsables de més morts humanes de tota la història.
Un arsenal dedicat a localitzar-nos
Els mosquits fan servir tota una sèrie de pistes per trobar-nos i alimentar-se de la nostra sang, tant visuals com olfactives com també tèrmiques. Fent servir les antenes i uns petits apèndixs a prop de la boca, els mosquits ensumen al seu voltant i, amb tres tipus de sensors a les cèl·lules nervioses del sistema olfactiu, detecten compostos químics com alguns components de la nostra olor o el diòxid de carboni que exhalem quan respirem.
Per veure com funcionen exactament, els investigadors van posar substàncies fluorescents a les neurones olfactives d’uns Aedes aegypti. Així és com es van adonar que, al contrari del que s’esperava, les neurones no són simplement ‘sensors’ d’olors diferents sinó que cadascuna pot detectar-ne diverses. Aquestes observacions es van confirmar mitjançant l’anàlisi genètica: algunes neurones produeixen senyals nerviosos responent a diversos composts químics que atrauen als mosquits i que són presents en els humans.
No se sap, però, quins beneficis podria aportar aquesta ‘redundància’ en els mosquits, ja que és altament improbable que hagin evolucionat en molt poc temps per adaptar-se als repel·lents. Una possible opció, però, és que tenint en compte que les persones poden fer olors molt diferents, aquest sistema els permeti trobar-nos independentment de la varietat i proporció de perfums que emetem.
