Klaus Lackner és professor a la Universitat Estatal d’Arizona i un pioner en les tecnologies de captura i emmagatzematge del carboni de l’aire. Segons els informes del Panell Internacional pel Canvi Climàtic (IPCC), la reducció d’emissions no serà suficient i caldrà retirar activament carboni de l’atmosfera si volem mantenir l’equilibri actual del planeta, que s’està desestabilitzant ràpidament a causa de l’activitat humana.
En una entrevista a ‘The Conversation’, Lackner explica tot el que sap d’aquesta tecnologia esperançadora, que actualment és molt costosa en diners i energia però que, amb més investigació, poden anar resultant cada dia més a prop de ser una realitat.
L’investigador, que té molt clar que “no ens podem permetre tenir cada cop més carboni surant en l’ambient” comença remarcant que, com que les emissions no estan concentrades només en centrals elèctriques o fàbriques, s’escampen per tot arreu. Això té un avantatge: com que la distribució de CO2 a l’aire és uniforme, una planta de retirada es pot instal·lar a qualsevol lloc, és a dir, allà on es pugui reutilitzar o emmagatzemar.
El gran problema d’aquesta tecnologia, a dia d’avui, és el cost energètic dels ventiladors que capturen l’aire i el d’escalfar-lo per extreure el CO2, però Lackner afirma que hi ha diverses alternatives. Una, per exemple, és un material que atreu CO2 quan està sec i l’allibera quan es mulla, cosa que permetria capturar-lo i guardar-lo sense haver-lo d’escalfar.
Una altra manera és aprofitant el mateix moviment de l’aire, és a dir, desenvolupant sistemes de captura passiva. Lackner i el seu equip estan desenvolupant una manera d’aconseguir-ho: els “arbres mecànics”, columnes de discos coberts d’una resina química que absorbeix el CO2 a mesura que l’aire passa entre ells. Quan un disc és ple, cau cap al fons, on el gas es pot extreure i emmagatzemar.
Què en podem fer, però, de tot aquest carboni? Pel professor, la solució més senzilla és emprar les seves qualitats àcides per, en combinació amb minerals rics en calci, crear carbonats sòlids, és a dir, en roques que es podrien guardar de manera permanent. Lacknet posa l’exemple del basalt, una roca volcànica que reacciona amb el CO2 en cosa de mesos i que podria convertir en pedra quantitats enormes de carboni.
Una opció encara millor, és clar, és tancar el cicle del carboni, és a dir, reutilitzar-lo una vegada i una altra perquè no calgui produir-ne més. Així, per exemple, es podria convertir en combustible sintètic, sense crear-ne ni alliberar-ne més, barrejant-lo amb hidrogen verd fabricat amb energia renovable. Aquest combustible podria circular pels oleoductes actuals i guardar-se com qualsevol altre combustible. Una opció, diu Lackner, que és “més eficient que una bateria”.
Tot plegat, però, no pot ser immediat. La tecnologia ha estat, per al professor, “negligida durant 30 anys” i, per tant, cal “assumir que està naixent”. Tot i això, ell mateix diu que “una tecnologia nova pot trigar una dècada o dos a penetrar però, si l’incentiu econòmic hi és, les coses poden anar ràpid”. Posa com a exemple els avions a reacció comercials: el primer es va presentar el 1951 i, el 1965, ja eren a tot arreu.
