Un equip d’investigadors ha fet servir les darreres tecnologies per reconstruir com devien ser els músculs de la famosa australopitec Lucy i esbrinar com caminava. Segons expliquen en un article publicat a ‘Royal Society Open Science’, aquesta parenta dels humans de fa 3,2 milions d’anys, i la resta de la seva espècie, podien posar-se drets tan bé com els humans actuals, per bé que d’una manera molt diferent a com ho fa cap espècie que existeixi a dia d’avui.
Un dels exemplars fòssils més famosos del món
El descobriment de les restes fòssils de Lucy, trobades a Etiopia el 1974, van suposar una revolució per a l’estudi de com havien evolucionat els humans. L’esquelet, complet en un 40%, pertanyia a una femella d”Australopithecus afarensis’, un homínid d’aproximadament un metre d’alçada, una cara més semblant a la dels nostres parents més propers que no pas a la dels humans i un cervell d’un terç del volum del nostre.
Una nova tècnica per entendre com caminava
Des d’aleshores, els estudis han anat apuntant que tant ella com la seva espècie devien caminar dempeus, però fa poc un equip de la Universitat de Cambridge (Anglaterra) va decidir dur aquesta investigació més enllà mirant de reconstruir-ne els músculs i entendre com funcionaven fent servir un model computacional com els que s’han fet servir per exemple, per estudiar com caminaven els dinosaures.
Així, es van reconstruir els teixits tous desapareguts en el procés de fossilització de Lucy per entendre quina era la mida i la forma dels seus músculs i com els devia fer servir, per saber si era més com ho fa un ximpanzé o més aviat com un humà. Per fer-ho es van fer servir tant models d’altres animals com, també, les restes detectades de connexions musculars als ossos de Lucy.
Resultats sorprenents
Els resultats són força espectaculars. En primer lloc, si una cuixa humana té un 50% de massa muscular i la resta és greix i ossos, en el cas de la Lucy el múscul devia ser gairebé un 75% del total. Així doncs, devia tenir uns músculs molt més grossos que no pas els de les persones, si més no en proporció. Això es podria explicar per què, a la sabana on vivia, havia de caminar en terrenys inestables i explorar entorns molt diferents, i per això necessitava més força.
Pel que fa a la postura, les conclusions de l’estudi són especialment significatives perquè cal recordar que l’esquelet de Lucy és diferent dels humans. Per posar dos extrems, si els humans podem mantenir l’equilibri amb les cames completament estirades, els ximpanzés, quan es posen drets, no poden estirar les ccames del tot per la forma dels seus malucs i genolls. Això és el que fa que, normalment, caminin ajudant-se amb les mans.
Pel que indica el model en 3D de Lucy, sembla que els seus músculs extensors del genoll sí que li permetien posar-se totalment dreta, com els humans moderns. Un descobriment inesperat per la seva semblança, pel que fa a la funcionalitat, amb els extensors dels genolls de les persones, i una mostra més de com l’evolució, al llarg de milions d’anys, ha permès a espècies força properes aconseguir resultats semblants de maneres molt diferents.
