En una observació que no s’havia fet mai en una nana blanca, un equip d’astrònoms ha anunciat la detecció d’una d’aquestes estrelles mortes que té una meitat feta d’hidrogen i una altra d’heli. Aquest descobriment, que ha estat presentat en un article a la revista ‘Nature’, ha deixat descol·locats els científics, que no s’esperaven que les dues meitats d’aquest antic nucli d’una estrella, consumit al llarg de centenars o milers de milions d’anys, tingués dues cares tan diferents.
Estrelles mortes
Com és sabut, les nanes blanques són les restes d’estrelles que, en algun moment, van ser com el Sol. En començar a esgotar el combustible, es van convertir en gegants vermelles i després s’acaben contraient en un nucli molt petit i calent. És el que passarà amb el nostre sol d’aquí, aproximadament, 5.000 milions d’anys.
Aquesta estrella acabada de descobrir, que ha estat batejada amb el nom de Janus pel déu romà de les dues cares, va ser trobada mentre buscaven nanes blanques altament magnetitzades. En trobar-la, va cridar l’atenció dels astrònoms pels canvis ràpids que patia la eva brillantor, que va dur-los a continuar observant-la fins a determinar que fa una volta sobre ella mateixa cada 15 minuts.
Dues cares molt diferents
En continuar estudiant aquesta estrella es va descobrir la seva estructura de dues cares. Amb espectròmetre, es van observar les signatures químiques de la llum de l’estrella, detectant la presència d’hidrogen en una meitat de la nana blanca i de l’heli a l’altra meitat. Això va deixar-los bocabadats, i van elaborar algunes teories sobre com podria haver passat una cosa tan estranya.
Diverses teories per a aquesta estructura tan estranya
Una d’elles era que fos una fase de l’evolució de les nanes blanques. Tot i que no totes, algunes d’elles canvien de ser majoritàriament d’hidrogen a majoritàriament d’heli, i el que s’ha observat podria ser una fase intermitja. Quedava, però, la pregunta de per què els gasos s’havien dividit en dues meitats tan diferenciades, cosa que podria explicar-se pels seus camps magnètics, que són més forts en un costat i poden evitar que els components es barregin. Una altra explicació, també relacionada amb els camps magnètics, és que canviïn la pressió de l’atmosfera, permetent la creació d’un ‘oceà’ d’hidrogen en una meitat.
Els investigadors, però, no saben si alguna d’aquestes teories és correcta, de manera que hauran de continuar observant Janus per, amb sort, treure’n l’entrellat.
