El Telescopi Espacial James Webb ens torna a dur imatges espectaculars. Aquesta vegada es tracta dels anells d’Urà, un dels planetes més llunyans del Sistema Solar, que gràcies al nou observatori del cosmos podem veure amb una resolució sense precedents. No només això sinó que, a més, el James Webb també ens mostra moltíssims detalls que, fins fa relativament pocs anys, ni tan sols sabíem que existien.
Un planeta pràcticament desconegut fins el 1986
La primera imatge més o menys decent que vam poder veure d’Urà va arribar-nos el 1986 gràcies al pas de la sonda Voyager 2 pel setè planeta del Sistema Solar. La càmera que duia a bord, molt inferior a les que hi ha a dia d’avui, ens el va mostrar com un món de color blau i brillant, tal com apareixeria als nostres ulls, que capten el que anomenem ‘llum visible’ des del punt de vista humà.
Un nivell de detall enormement superior
El Telescopi Espacial James Webb, però, que observa l’univers captant llum infraroja que nosaltres no podem veure, ha captat moltíssimes més coses, que ens han permès donar un cop d’ull a la naturalesa dinàmica del planeta. Tantes que, en els darrers informes de la NASA, es recomana convertir l’enviament d’una missió com una de les prioritats que hauria de tenir l’agència.
Urà, una de les prioritats de la NASA
Alhora, i per poder planificar el millor possible aquesta visita a Urà, abans cal obtenir-ne el màxim d’informació possible, i és per això que el James Webb ha tornat a fixar-se en el planeta per poder contribuir als preparatius. En aquesta imatge, els anells d’Urà, que normalment són difícils de veure, brillen amb força.
Una atmosfera dinàmica i misteriosa
A més, de les 27 llunes conegudes del planeta, se’n poden distingir nou, incloses algunes de les més petites, que es troben a l’interior dels anells. També es pot veure el casquet polar del nord d’Urà, perfectament visible en un moment en què el pol apunta cada cop més al Sol a mesura que s’apropa al solstici, que arribarà el 2028. Això és perquè l’eix del planeta té una inclinació de 98º, que fa que les estacions hi siguin molt extremes al llarg d’uns anys que duren 84 anys de la Terra. Durant 21 d’aquests anys, el Sol brilla directament sobre un dels pols, fent que l’altra meitat estigui en la penombra.
La imatge del James Webb també permet veure les tempestes que hi ha a l’atmosfera del planeta, que pateix un procés de canvis importants al llarg d’aquestes estacions tan llargues i tenint en compte que, a més, gira tan ràpidament que un dia només hi dura 17 hores terrestres. Per tot plegat, aquests processos són majoritàriament desconeguts i no se’n podrà saber gaire més, precisament, fins que s’enviïn sondes per observar Urà de més a prop.
