El passat 9 de novembre, el president de França va anunciar que es construiran centrals nuclears al país “per primer cop en dècades”. Segons Reuters, es volen construir fins a sis reactors de tercera generació (EPR) durant els propers anys. L’energia atòmica tornava a la primera línia de la informació i sembla que s’hi pot quedar: a dia d’avui hi ha més d’una cinquantena de reactors en construcció arreu del món.
Les raons de Macron són clares: “garantir la independència energètica de França, el subministrament d’electricitat i aconseguir els objectius, especialment la neutralitat en carboni el 2050″. Per a ell, l’energia nuclear no nega “continuar desenvolupant les energies renovables”. I França està sola: el major emissor de gasos d’efecte hivernacle, la Xina, està construint catorze reactors nuclears; el tercer, l’Índia, sis. El Japó, que va patir el darrer gran accident d’una central nuclear, les havia apagat gairebé totes però, durant els darrers anys, les ha anat tornant a posar en funcionament. Tornant a Europa, el Regne Unit va anunciar fa poc la construcció d’una desena de petits reactors nuclears. Tot per eliminar la dependència energètica del carbó, la font d’energia que més contribueix al canvi climàtic a més d’emetre altres compostos contaminants. A l’altra banda, Alemanya va accelerar la fi dels seus reactors, que ja estava planificada, després de l’accident de la central nuclear de Fukushima, al Japó, el 2011. Dos camins molt diferents per combatre el mateix problema i que han estat motiu de polèmica.
José Luis García Ortega, físic i responsable del Programa de Canvi Climàtic de Greenpeace España, ho té molt clar: “és un pretext”. L’energia nuclear, recorda, va néixer “pel desenvolupament d’armes”, i no troba estrany que els països que més defensen els reactors són, precisament, els que hi tenen interès “per finalitats militars”. En aquest mateix sentit, a més, també adverteix que els residus generats per aquestes centrals poden ser una amenaça perquè es poden emprar “per a finalitats terroristes”. Això, és clar, sense oblidar durant quant de temps, centenars i fins i tot milers d’anys, seran perillosos per sí sols els materials que resulten de la fisió nuclear i el fet irrefutable que, si hi ha un accident, “es pot deixar una àrea inhabitable pràcticament per sempre.
Atte Harjanne, per la seva banda, és vicepresident de la Lliga Verda de Finlàndia i diputat al parlament del seu país, l’Eduskunta. Amb aquestes credencials pot sorprendre que el seu partit i el govern d’esquerres de què forma part defensin l’energia nuclear. “El canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat són amenaces greus i fins i tot existencials”, afirma, i cal “descarbonitzar l’economia global” i assegurar que hi ha espai i recursos “perquè la natura i els ecosistemes floreixin” i hi hagi un “desenvolupament humà sostenible” alhora. Això “demana molta energia neta” , recorda, i creu que “no tenim temps de ser triats”: “el vent i el sol són maneres excel·lents i ecològiques de produir energia però la seva variabilitat i la seva baixa densitat energètica encara són reptes”. Així, continua Harjanne, “incloure l’energia nuclear a la capsa d’eines augmenta les nostres possibilitats” i ens dóna “una font eficient, segura i sostenible d’electricitat i calefacció”. “La cursa no és entre nuclear i renovables”, diu, “és per eliminar ràpidament els combustibles fòssils”. Així, pel diputat verd, les polítiques energètiques basades només en les renovables poden causar “una dependència prolongada del gas i nivells insostenibles d’ús de bioenergia”. “No ens podem permetre”, afirma, cap via que no dugui a “una descarbonització profunda el més aviat possible”.
Des de Greenpeace, García Ortega concorda amb Harjanne que “la urgència és totalment certa” i que “cal eliminar els combustibles fòssils”, però no entén on entra l’energia nuclear en aquesta equació. Deixant de banda que, diu, la definició de “neta” que empren els Verds finesos és un exemple més que tothom empra aquest concepte “com li convé”, apunta que construir un reactor “costa més d’una dècada” i que si hi ha una urgència l’única manera de desplaçar els combustibles fòssils és amb les renovables, de què cada any s’instal·len “milers de MW” arreu del món. Tornant al que deia anteriorment, i en referència a les ‘minicentrals’ britàniques, es pregunta com és que “encara no estan disponibles” si la tecnologia existeix de fa anys. La resposta, per a ell, és clara: “l’ús militar és un pou sense fons que no ha de ser rendible”. En aquest sentit, recorda que la inversió per les nuclears les han de posar els estats perquè “no passa el filtre de mercat” i que, en canvi, les renovables són fàcils i barates d’instal·lar. És per això, per exemple, que la Xina està construint 14 centrals nuclears però, alhora, està instal·lant centenars de GW de renovables, una quantitat “molt més alta”.
El partit verd finès partia de postures semblants però ha evolucionat durant els darrers anys. Al govern, ha acceptat estendre la vida de les centrals existents mentre passin els controls de seguretat. “Som crítics amb els grans projectes nuclears però estem oberts a tots els avenços tecnològics”, afirma Harjanne, que recorda que el programa del partit reclama “formes d’energia amb zero o baixes emissions”, emprant “totes les solucions sostenibles”. Aquí, reconeix, no s’esmenta la nuclear: dins el mateix partit “alguns la consideren sostenible i altres no”. Personalment, Harjanne es considera “un ferm defensor de l’energia nuclear” però entén la desconfiança i els recels. Tot i així, desitja veure “debats analítics i polítiques basades en la ciència” que “pesin els pros i els contres de manera equànime”. “És molt important prioritzar els fins sobre els mitjans”, conclou.
García Ortega pren aquesta darrera reflexió i afirma que, si bé “totes les opcions tenen pros i contres”, cal tenir clar “a quin nivell es posa cada una”. Així, tant sobre l’estacionalitat de la generació renovable com sobre les possibles afectacions ecosistèmiques o paisatgístiques de les energies solar i eòlica, afirma que “hi ha problemes que es poden arreglar i altres que no tenen una solució fàcil” i que si el debat fos “entre tenir un parc eòlic o una central nuclear al costat de casa”, tothom ho tindria molt clar. Sobre els possibles problemes de subministrament, a més, es mostra convençut que “amb flexibilitat en la generació i el consum” es pot ajustar i gestionar bé la demanda, de manera que no hi hagi cap problema, fins i tot, amb l’electrificació del transport, un dels problemes més grans dels propers anys però que, està segur, “les renovables poden cobrir”.
