El formigó és un material versàtil, barat, resistent i a què es pot donar pràcticament qualsevol forma. Els seus ingredients són sorra, grava, aigua i ciment, que fa de conglomerant. Aquest darrer es produeix amb la calcinació de pedra calcària, silici, alúmina i òxid de ferro, que forma, entre d’altres, calç viva. Per cada molècula de calç viva que es crea en aquesta combustió, però, se n’allibera una de diòxid de carboni, i això vol dir que, si cada any es fan 4.500 milions de tones de ciment, s’emeten 2.700 milions de tones d’aquest gas d’efecte hivernacle, convertint la seva producció en el principal emissor de CO2 en el sector industrial. De fet, 2.700 milions de tones equivalen, aproximadament, a la meitat de les emissions de tot el transport mundial.

Això dóna una idea de fins a quin punt la construcció, fins i tot en la producció dels seus materials, té un impacte enorme en l’escalfament global. Aquesta indústria, però, és molt difícil que es pugui aturar perquè la necessitat d’habitatges no disminueix i, per tant, continua fent falta formigó, que sovint es produeix cremant combustibles fòssils, normalment carbó, per assolir les temperatures d’entre 1.000 i 1.450ºC que fan falta per produir el ciment. Aquí és on entra un equip de químics de la Universitat Johannes Gutemberg de Magúncia (Alemanya), que ha desenvolupat un mètode que pot reduir dràsticament les emissions de CO2 de la producció de ciment i ha publicat els resultats de la seva recerca a la revista ‘Advanced Functional Materials’.

En el seu procés, en comptes de convertir la roca calcària en calç viva en un forn, és mòlta juntament amb silicat de sodi, resultant en un producte intermig que conté els elements constituents del ciment en una distribució uniforme. Quan es fa reaccionar amb una solució d’hidròxid de sodi (sosa càustica), es forma un producte amb una estructura molt semblant a la de la calç viva. Tot i que el procés sembla complex, l’energia mecànica necessària és només d’un 10% de la que cal per dur a terme el procés de calcinació habitual, a més d’eliminar una part enorme de les emissions de diòxid de carboni associades. A més, la seva implementació a escala industrial no sembla que hagi de ser excessivament complicada. Tot i això, cal continuar estudiant en aquest sentit perquè, si la producció mundial de ciment es fes per aquest mètode, les emissions de CO2 d’origen humà a escala mundial podrien caure fins a un 8%.

Nou comentari