El poble siberià de Verkhoyansk, a Rússia, va assolir una temperatura de 38ºC el 20 de juny de 2020. Així ho va confirmar aquest dimarts l’Organització Meteorològica Mundial (WMO per les sigles en anglès) que, en un comunicat, va afirmar que aquesta calor era “més adient pel Mediterrani que per a l’Àrtic”. De fet, va ser 18ºC superior que la mitjana diària del mes de juny en aquella regió.
Segons la WMO, que per primera vegada ha inclòs els territoris del Cercle Polar Àrtic als seus informes de temperatures extremes, els 28ºC es van mesurar en una estació meteorològica durant una onada de calor “excepcional i prolongada”. Una onada de calor que, de fet, va contribuir a la propagació de grans incendis forestals que van devastar zones enormes de boscos i torberes del nord de Rússia, alliberant quantitats rècord de diòxid de carboni a l’atmosfera.
Aquest grans focs cada cop són més habituals i, a més, continuen cremant durant mesos i mesos encara que semblin apagats: els famosos “incendis zombi”. D’altra banda, les altes temperatures de Sibèria van tenir un paper molt important en pèrdua de massa de gel de l’oceà Àrtic. Un exemple més no només de com la calor està augmentant arreu del món sinó, també, dels efectes que està tenint en una de les regions amb més gasos d’efecte hivernacle capturats al sòl i que més contribueix a l’escalfament global.
De fet, a banda de la fusió del permagel i del CO2 que alliberen els incendis, la pèrdua de la superfície coberta per neu també contribueix a l’escalfament global, com ho fa la desaparició del gel, perquè les superfícies blanques reflecteixen molta més llum solar cap a l’espai, impedint que es quedin i augmentin la temperatura. Tot plegat, en definitiva, són males senyals pel futur que ens espera si, el més aviat millor, no es prenen mesures dràstiques.
