Escriptors de ciència-ficció com Arthur C. Clarke o Isaac Asimov, a mitjans del segle XX, ja havien concebut la idea d’instal·lar panells solars a l’espai per tal que l’energia de l’astre hi arribés sense ser filtrada per l’atmosfera i fos enviada a la superfície del nostre planeta, donant a la Humanitat una font d’energia virtualment il·limitada i disponible 24 hores al dia que posaria fi a la dependència de l’energia nuclear, els combustibles fòssils, les centrals hidroelèctriques o, a dia d’avui, a les afectacions a la fauna i al paisatge dels parcs solars i eòlics. Ara, l’Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech), als Estats Units, ha posat en marxa un projecte que persegueix aquest mateix objectiu, gràcies a una donació de més de 100 milions de dòlars de l’empresari immobiliari Donald Bren.
La idea no és nova, doncs, i havia estat explorada, però els responsables del programa creuen que hi ha noves maneres d’abordar aquest repte que podrien donar resultat, incloent un canvi de paradigma: l’eficiència no és el paràmetre més important, si més no a l’espai, el que ho és és l’energia per unitat de massa. Si els projectes anteriors no van funcionar, afirmen, és perquè no es van poder fer que aquesta relació fos profitosa. Actualment, les plaques solars que hi ha a l’espai fan servir cèl·lules altament eficients amb tres capes de captura de llum, adaptades a diferents longituds per aprofitar al màxim l’energia de l’espectre. El projecte actual de Caltech vol fer servir una sola capa de material fotovoltaic, fent-ho molt més lleuger i augmentant l’eficiència per unitat de massa. L’eficiència per superfície, d’altra banda, es compensaria amb més àrea, fent sercir una membrana flexible i finíssima suportada per una estructura semblant a la d’un paraigua.
Un altre problema, és clar, és el material, en aquest cas coure, que caldria per dur l’energia fins al lloc des d’on s’enviaria a la Terra. La solució proposada és que hi hagi petits transmissors, que reduirien el pes dels cables i que permetrien que la conversió d’energia fos duta a terme per petits xips. Amb tot plegat, i un sistema d’orientació, es podria mantenir en òrbita geoestacionària sobre un sol punt de la Terra que rebria tota l’energia captada a l’espai en forma de microones i, allà, es convertirien en electricitat. Tot plegat donaria a l’estació una energia lleugerament superior a la que rebria des de la Terra si el Sol hi brillés sense núvols 24 hores al dia, cosa que, sobre el paper, no és gens menyspreable.
El projecte vol fer la primera demostració a l’espai a finals de 2022 o principis de 2023 i, si tot va bé, trobar empreses interessades a invertir en la seva comercialització.
