Tot i que la idea de les “granges d’humitat” remet directament a les planes desèrtiques de Tatooine de la saga Star Wars, el fet és que al nostre planeta hi ha projectes si més no semblants. La cadena nord-americana CNN parla d’un d’ells a la seva pàgina web: els “caçadors de boira” de Xile, que fan servir grans xarxes en zones ventoses i amb boira espessa per aconseguir aigua. Ho fan des dels anys 50 com a manera de combatre la crisi hídrica, i 140 metres quadrats aconsegueixen 840 litres d’aigua diaris que es reparteixen entre 85 propietaris de la comunitat agrícola de Peña Blanca, a 300 quilòmetres al nord de Santiago de Xile.
L’escassedat d’aigua és un problema global, i la boira és un recurs natural que es pot aprofitar per obtenir-ne. A Dar Si Hmad, al Marroc, hi ha un projecte semblant però més desenvolupat i que, gràcies a la tecnologia, aconsegueix aigua potable. A més, hi ha plans per millorar-lo encara més i doblar l’aigua aconseguida. Aquesta iniciativa integrada exclusivament per dones i que aconsegueix 22 litres per metre quadrat de terreny i abasteix unes 1.300 persones a 13 pobles, va obtenir un premi de les Nacions Unides el 2016.
La desertització i l’augment de les temperatures a causa del canvi climàtic, però, estan fent cada cop més difícil aquesta feina, una alternativa barata i sostenible a la construcció de pous profunds o de plantes dessalinitzadores. Tot i això, s’aconsegueix prou aigua com perquè, a Xile, hagin començat a produir cervesa amb aigua de boira, donant una oportunitat a la petita comunitat de Peña Blanca de tenir una altra font d’ingressos alhora que continuen lluitant, a la seva manera, contra la pobresa hídrica.
