L’agricultura, com la resta d’activitats econòmiques, genera emissions de gasos d’efecte hivernacle. Al nostre país, les emissions d’aquest sector se situen per darrere de l’energètic, el transport i la indústria. Alhora, és una víctima del canvi climàtic, perquè pateix les conseqüències de fenòmens com les sequeres, les inundacions o les glaçades, que cada cop seran més extrems i freqüents. El que sovint no s’explica, però, és que pot tenir un paper crucial per mitigar l’escalfament global gràcies a la capacitat del sòl i dels cultius de fixar i absorbir carboni.
Les plantes absorbeixen el diòxid de carboni generat a través de la fotosíntesi i, com a resultat, se’n produeix biomassa; quan moren i es descomponen, els organismes vius com els bacteris, els fongs o els cucs de terra les transformen en matèria orgànica, rica en carboni i que reté l’aigua i nutrients com el fòsfor i el nitrogen. S’estima que els sòls agrícoles catalans, el 33% del territori, contenen tant carboni com el que Catalunya emet en 4 anys. Una quantitat significativa que encara podria ser més alta si s’implantessin estratègies de fixació de carboni i mitigació de gasos d’efecte hivernacle.
Com apunta la iniciativa “4 per 1000”, llançada per França a la COP15, si el carboni dels sòls agrícoles i forestals del món augmentés un 0,4% a l’any, ja seria més quantitat que l’increment anual de les emissions de CO2. En aquesta línia, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) coordina i lidera diversos projectes per determinar quins conreus i quines pràctiques permeten segrestar més carboni. “Tots els cultius absorbeixen carboni durant el dia a través de la fotosíntesi; a la nit, però, n’alliberen només una part”, explica Robert Savé , investigador emèrit del programa de Fructicultura de l’IRTA i un dels autors del Mapa de les reserves de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya . “Els cultius llenyosos, com la vinya o l’olivera, són els que més n’emmagatzemen perquè tenen una vida més llarga en comparació als cultius herbacis, com els cereals. Per exemple, l’olivera captura tres vegades més carboni que un bosc de pi blanc”, indica . L’expert apunta que també hi ha diferències segons els tipus de sòls: els de secà són els que acumulen més quantitat de carboni en comparació amb els sòls humits o de regadiu, on l’aigua afavoreix l’activitat dels microorganismes i la descomposició de la matèria orgànica, una part del qual es transforma en CO2 que s’allibera a l’atmosfera.
El poder d’absorció i segrest de carboni dels sòls i els cultius es veu amplificat pels seus maneig i gestió. La Guía de buenas prácticas agrarias CARBOCERT , a la redacció de la qual va participar l’IRTA, recopila les millors pràctiques per quantificar i millorar el segrest de carboni a sòls agrícoles i estructures llenyoses dels sis cultius més representatius de l’Estat: olivera, ametller, blat, cítrics, vinya i arròs. Entre les pràctiques que afavoreixen el segrest del carboni hi ha incorporar les restes de poda o del cultiu al sòl, o bé llaurar el mínim o, fins i tot, no llaurar. Així, tal com recull la guia, incorporar restes de poda pot incrementar en un 60% el contingut de carboni a les capes superficials del sòl. “Aquestes pràctiques fan, per una banda, que part del carboni sintetitzat durant el cultiu es reincorpori a l’agrosistema i, per una altra, alenteixen la descomposició de la matèria orgànica, la qual cosa evita el retorn del carboni a l’atmosfera”, explica la investigadora del programa Aigües marines i continentals de l’IRTA Maite Martínez-Eixarch.
En la lluita contra el canvi climàtic, és indispensable la implicació del sector, i un dels capdavanters és el vitivinícola. L’Institut té en marxa diverses iniciatives amb empreses, a les quals proporciona assessorament perquè puguin treure el màxim rendiment a la humitat del sòl. També compta amb anys d’experiència en projectes sobre vinya i canvi climàtic. N’és una bona mostra el projecte VITIMPACT: Contribució a l’avaluació ambiental de la viticultura, desenvolupat amb la Universitat de Lleida (UdL), que “ha proporcionat informació d’utilitat respecte la influència del sòl, la disponibilitat hídrica, la fertilització i la biodiversitat de la microbiota del sòl en les emissions directes de gas d’efecte hivernacle en el conreu de la vinya en condicions de secà mediterrani”, explica Felicidad de Herralde, investigadora del programa de Fructicultura de l’IRTA.
L’increment de la capacitat de fixació de carboni dels sòls fa que siguin més fèrtils i resilients i, per tant, més productius, fet que contribueix a abastir aliments en un món en creixement exponencial: s’espera que al 2050 hi hagi 10.000 milions de persones i que la demanda d’aliments augmenti un 60%. Això, en unes condicions ambientals que, segons el Primer Informe del Canvi Climàtic en el Mediterrani (MAR1) de la xarxa d’Experts de la Mediterrània en Clima i Canvi Ambiental (MedECC), reduiran la productivitat agrícola en un 17% de mitjana a tota la zona mediterrània. El proveïment d’aliments de qualitat, segurs i assequibles és, juntament amb la mitigació de l’escalfament global, l’altre gran repte de l’agricultura. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides inclouen aquests reptes en els ODS 2 (Fam zero) i 13 (Acció pel clima), que remarquen que els sòls agrícoles són uns aliats per a la seguretat alimentària i per fer front al canvi climàtic.
