La quantitat de gel que es fon cada any al nostre planeta, de Grenlàndia a l’Antàrtida i passant per les glaceres de les muntanyes dels Alps o de l’Antàrtida, és tan gran que està deformant l’escorça terrestre, no només als indrets on s’està produint la fusió sinó fins i tot en punts allunyats més de 1.000 quilòmetres. Aquesta és una de les conclusions a què ha arribat un equip de científics de la Universitat de Harvard, als Estats Units, en un estudi que han publicat a la revista ‘Geophysical Research Letters’.
Quan el gel es fon i acaba anant a parar al mar, la massa dels continents –les zones emergides– de la Terra es redueix. Quan la pressió exercida pel gel es redueix, aquestes terres pugen, en un moviment vertical que ha estat estudiat a bastament. El que no es coneix tant, però, són els moviments horitzontals d’aquestes zones emergides, que també es produeixen. És per això que els investigadors van recollir dades obtingudes per satèl·lit de la pèrdua de la massa de gel a Grenlàndia, l’Antàrtida i altres glaceres de muntanya i barreres de gel i les van combinar amb un model que reproduïa com respon l’escorça terrestre als canvis de la massa que té al damunt.
Així és com van arribar a la conclusió, per exemple, que la fusió del gel de Grenlàndia i les glaceres de l’Àrtic va fer que el terra es mogués horitzontalment a gran part de l’Hemisferi Nord, arribant fins a 0,3 mil·límetres a grans parts del Canadà i els Estats Units. En alguns indrets, fins i tot, malgrat la distància de les zones on es fonia el gel, el moviment horitzontal va superar el vertical en extensió.
