L’augment de la temperatura del planeta farà que el permagel es vagi desglaçant i, amb ell, que hi hagi conseqüències per als edificis, infraestructures i cases que hi ha al damunt. Així, a més dels afectats per les sequeres, les inundacions i la pujada del nivell del mar, el canvi climàtic també afecta uns cinc milions de persones a les regions àrtiques de Rússia, el Canadà i Escandinàvia, entre d’altres.
Amb les regions més septentrionals del planeta escalfant-se a molta més velocitat que la resta del món, els canvis són cada cop més evidents. Segons un estudi dut a terme per un equip internacional de científics, les esquerdes a les cases, el trencament de canalitzacions i la deformació de les carreteres es produirà de manera cada cop més fins al punt que, el 2050, calculen que el 70% de les infraestructures i el 30-50% de les infraestructures crítiques corren un risc molt alt de patir danys. El treball ha estat publicat a ‘Nature Reviews Earth & Environment’.
Tot plegat, però, encara podria ser una estimació optimista i que podria empitjorar perquè, en realitat, el permagel cobreix un 25% de la superfície emergida de l’hemisferi nord, incloent la meitat del Canadà i un 80% d’Alaska, regions on, afortunadament, el fred és molt intens i la població, poca i dispersa. Els habitants d’aquestes zones, però, corren cada dia més perill de ser víctimes d’esllavissades o, fins i tot, que casa seva desaparegui en un forat obert de sobte sota els seus peus. Això, a més, afecta especialment els pobles indígenes, sobretot a Amèrica, on el repartiment va anar arraconant els nadius a les pitjors terres.
Pel que fa a Rússia, actualment ja hi podria haver, segons l’estudi, un 80% d’edificis malmesos a les ciutats construides sobre el permagel. Un problema que se suma a la degradació del paisatge, que està duent problemes d’escassetat d’aliments a algunes comunitats. Una situació que, a més, no farà altra cosa que empitjorar a mesura que passin els anys. Allà, però, l’amenaça també és molt gran per a l’economia, ja que hi ha milers de quilòmetres d’oleoductes i gasoductes que podrien trencar-se i causar grans problemes de subministrament a Euràsia.
La situació, doncs, no només és preocupant sinó que, a més, té solucions molt difícils, molt cares o parcials. De fet, podria ser que la fusió del permagel, que a més allibera gasos d’efecte hivernacle, ja hagués arribat a un punt on, fins i tot amb una reducció dràstica de les emissions d’origen humà, es pogués retroalimentar sola, en un cicle que duria conseqüències catastròfiques no només per a les persones que viuen a l’Àrtic sinó per a tota la humanitat.
