Una de les zones més importants de l’Àrtic podria desaparèixer a causa del canvi climàtic, eliminant un dels oasis més destacats de la regió i el seu ecosistema. En un article publicat a la revista ‘Nature Communications’, un equip internacional de científics explica les conclusions d’un estudi que ha analitzat la història mil·lennària de l’oasi, situat entre Grenlàndia i el Canadà, i quin serà el seu futur en un món cada cop més càlid.
La polínia –paraula d’origen rus que designa una massa d’aigua líquida envoltada de gel– del nord de l’Àrtic és una zona d’aigües obertes durant tot l’any en una regió on, normalment, el mar està glaçat durant vuit mesos. Se la coneix com un oasi al nord del planeta, i es pensa que una de les rutes migratòries de la població nativa de Grenlàndia passava just per damunt seu.
A causa de la seva llarga història, el científics van analitzar-ne biomarcadors químics i restes de fòssils minúsculs per conèixer-ne el passat i saber com ha canviat durant els darrers 6.000 anys. La zona és coneguda per acollir un ecosistema molt especial i divers i per servir com a refugi de moltes espècies àrtiques, ja que les condicions són millors que a la resta de l’oceà. És el cas, per exemple, dels narvals, els óssos polars o les morses, i també dels pobles indígenes de la regió que, durant milers d’anys, hi han pogut caçar i pescar. Tot i això, fa més de 2.000 anys que no es troba en el seu millor moment, i les circumstàncies van empitjorant a causa dels humans.
Fa entre 2.200 i 1.200 anys, hi va haver un període més càlid que va fer-lo menys apte per a moltes espècies, fins al punt que va quedar deshabitada i, a més, resultava molt més perillós arribar-hi desplaçant-se pel gel. Ara, però, amb l’escalfament global, la situació és molt més delicada.
Tot i que es troba aïllada per corrents oceànics i vents i pel pont de gel que té al nord, el canvi climàtic està posant en perill precisament aquesta darrera barrera. Això, a part del perill que pot suposar per a moltes espècies, també ho és per als indígenes àrtics, que tenen gran part dels seus mitjans de subsistència en aquesta zona i, segurament, no podran adaptar-se tant ràpid als canvis. Tot plegat, és clar, si no alentim o frenem el ritme a què s’està escalfant el planeta reduint les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
