Una de les notícies més importants d’aquesta setmana ha estat la caiguda de Kabul a mans dels talibans després de la retirada de les tropes nord-americanes del país. Més enllà dels horrors que amenacen gran part de la població del país, l’Afganistan, i els talibans, podrien tenir a les seves mans una part important del futur de la lluita contra el canvi climàtic a nivell mundial.
L’Afganistan és molt més que el principal productor d’opi del món. L’any 2010, els Estats Units van descobrir que el país, tot i que és un dels més pobres del món, té uns recursos minerals valorats en gairebé un bilió de dòlars (1.000.000.000.000$) que no només podrien suposar un canvi radical per al benestar d’alguns o de tots els ciutadans sinó que, a més, podrien afectar tot el món. A més d’una quantitat significativa de terres rares –elements químics poc comuns–, l’Afganistan té una de les reserves de liti més grans del món. I el liti és un dels components principals de les bateries elèctriques. A més d’això, el país també té unes reserves de coure gens menyspreables, necessari per a l’elaboració de cables; níquel, cobalt… Així doncs, els recursos naturals de l’Afganistan són els de l’economia del futur, posant el país en una posició privilegiada en aquest sentit.
Aquestes informacions han despertat l’interès de països veïns com ara la Xina, el Pakistan i l’Índia, tres dels actors més importants de les guerres que ha viscut el país durant els darrers quaranta anys juntament amb els Estats Units i l’extinta Unió Soviètica. Tot plegat en un país extremadament pobre que té una oportunitat de canviar però que podria acabar com tants altres països del món on uns recursos naturals enormes no han aconseguit millorar la vida de la població sinó només la de les seves elits que en aquest cas, per fer-ho encara més greu serien els talibans. De fet, fins i tot a dia d’avui, on l’extracció de minerals només genera 1.000 milions de dòlars anuals al país, es calcula que fins a un 40% és desviat per la corrupció, els senyors de la guerra o els mateixos talibans.
Aquestes perspectives i aquesta inseguretat poden posar en perill el que podria ser una gran oportunitat tant per al país com per a la resta del món. Per explotar aquests recursos, però, calen inversors, i no n’hi ha gaires, si més no de privats, que estiguin disposats a posar els seus diners en un país amb una inestabilitat i uns nivells de corrupció com l’Afganistan. Altra cosa, és clar, és el que fan els governs. La Xina, per exemple, ha demostrat més que sobradament el seu interès en mantenir bones relacions amb el nou Emirat Islàmic. Així doncs, i més enllà del que pot esperar a gran part de la població amb el retorn dels talibans, el país és un tauler de joc on es decidirà gran part dels triomfadors de l’economia verda del futur. I això podria explicar moltes coses.
