Els telèfons, els televisors, els ordinadors, les tauletes, les videoconsoles… aparells que no duren tota la vida i que, de fet, cada vegada fan que durin menys. Reparar-los, a més, no és gairebé mai una opció, ja que resulta difícil en temps i diners i, la immensa majoria de vegades, és molt més eficient comprar-ne un de nou. Aquest element central de la societat actual, però, i la seva poca vida útil, són un problema molt greu i molt complex en la transició cap a una economia verda i neta, ja que el reciclatge de deixalles electròniques no és especialment fàcil però no fer-ho significa una extracció constant de recursos naturals, a més de poder acabar sent contaminants si algunes de les seves peces acaben a abocadors, tot i que, si no es fa amb cura, aquests productes tòxics també poden afectar els operaris que els processen. El cert, però, és que no només hi ha millores recents que van en el camí de fer circuits electrònics reciclables sinó que, a més, la recerca sobre la millor manera de processar alguns d’aquests materials, ha aconseguit força avenços que estan en procés de convertir-se en opcions econòmicament viables.
Una altra aproximació és la que ha dut a terme un equip d’enginyers del Laboratori de Materials Hipotètics de la Universitat de Pittsburgh, als Estats Units, que ha desenvolupat un marc de treball per entendre quines tries ha de fer qui es dedica a reciclar aparells electrònics i el paper que pot jugar la prevenció del frau en impedir pràctiques poc ètiques en aquest àmbit. Els impactes ambientals de l’electrònica són enormes, de la mineria de matèries primeres a una producció que requereix molta energia i, és clar, el seu reciclatge. Així, l’economia circular podria posar solució a cadascun d’aquests impactes, però actualment menys del 40% de les deixalles electròniques es reutilitzen o reciclen.
Si la tecnologia ha de ser sostenible, doncs, cal entendre què ho impedeix. Entre 2014 i 2015, una ONG nord-americana va fer servir els GPS dels aparells que es van entregar a companyies nord-americanes de reciclatge i va descobrir que el 30% acaba a altres països. La millor manera d’evitar aquest frau, és clar, és fer que reciclar-los sigui com més rendible millor, ja sigui abaratint el cost del reciclatge, encarint les multes per males pràctiques o subvencionant aquesta activitat, a més de forçar els productors a fer aparells més fàcils de reciclar. Una altra manera, diuen, és fer servir el blockchain per supervisar el recorregut dels aparells i evitar el frau. Així, amb un registre impossible de modificar, tothom compliria la seva part i el món eliminaria un obstacle cap a una economia circular i sostenible.
