El dolor és una experiència compartida per tothom i que pot aparèixer a qualsevol lloc del cos: al cap, a l’espatlla, al coll, a les cames… En una nota publicada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), se citen dades de la Societat Espanyola de Directius de la Salut que afirmen que entre el 40% i el 80% de consultes mèdiques estan relacionades amb això, i que un 17% de la població viu amb color crònic, un problema envoltat de prejudicis i creences falses.
S’anomena dolor crònic al fet que apareguin episodis de dolor durant un període de com a mínim tres mesos. El cervell hi té res a veure? El psicòleg especialiste en dolor persistent i professor de la UOC, Rubén Nieto, defineix el dolor com “una experiència subjectiva” configurada pel cervell a partir de “la interacció de factors múltiples”, entre els quals els psicològics. És per això, creu, que hi ha creences força generalitzades sobre que el dolor crònic o persistent pot no ser real. Aquestes són algunes d’elles.
Si no hi ha causa física, el dolor és inventat
El fet que a vegades no hi hagi una causa fàcilment identificable del dolor pot portar a pensar que l’afectat s’inventa el seu dolor. No obstant això, com explica Rubén Nieto i la també psicòloga Mayte Serrat, “el dolor no se sol inventar ni es crea voluntàriament”, sinó ques empre és real i es genera “amb independència del que la persona pugui opinar o pensar”.
El dolor s’ha entès gairebé sempre des d’un model associat a teixits malmesos i s’ha interpretat que, si hi ha més mal, se sen més dolor. La neurociència, però, ha demostrat que “això no és així”, apunta Serrat. Un exemple és el membre fantasma, quan en casos d’amputacions una persona sent dolor a una part del cos que ja no té. “És possible tenir dolor sense un cos físic i és exactament igual de real”. Així doncs, queda clar que el dany no és “necessari ni suficient” per generar dolor.
El dolor és físic o psicològic
El dolor, doncs, és una opinió del cervell sense relació directa amb la quantitat de mal físic que es pateix sinó amb la ‘quantitat’ d’amenaça que el cervell creu que una lesió potencial o real pot generar. Dividir el dolor en físic i psicològic, afirma Nieto, no té sentit perquè l’experiència del dolor “és única i construïda de manera única per a cada persona”. Així doncs, encara que la psique pugui tenir “un pes important” en l’experiència, continua, això no vol dir que es pugui categoritzar el dolor com a “exclusivament psicològic”.
Entre els factors psicològics que modulen l’experiència del dolor hi ha l’estat d’ànim, que pot influir en com s’experimenta. Si estem tristos, per exemple, tenim tendència a “veure les coses de manera més negativa i que ens afectin més”, i poden aparèixer els anomenats “pensaments catastròfics”, veure el dolor com una cosa sobre la qual no podem fer res, que ocupa gran part dels nostres pensaments i com una cosa molt pitjor del que és en realitat. Això també pot augmentar la por de lesionar-se o fer activitats que puguin incrementar el dolor, creant, per a Nieto, “un cercle viciós”. L’estrès pot augmentar o disparar el dolor, alhora que el dolor crea estrès.
No es pot fer res per ajudar a disminuir el dolor
Tenir dolor quan el cos pot estar en perill no només és normal sinó també desitjable, però quan no fa aquesta funció de supervivència i protecció, no fa el seu paper. Aquí, el paper de la persona que sent el dolor és clau. El dolor “no vol dir necessàriament que els teixits estiguin malmesos”, explica Serrat. No obstant, el cervell ha après a associar “certes sensacions i percepcions” amb el dolor i, per tant, cal “reeducar-lo”.
Això es pot fer amb l’educació en neurociència del dolor, explicant els mecanismes que creen aquestes associacions, i amb diverses tètniques i exercicis. Així, si el cervell interpreta que tot i haver-hi mal real no cal que la persona faci una acció concreta, no generarà dolor, com qual algú té un blau i no recorda com s’ha donat el cop. L’experiència del dolor, diu Serrats, “forma part d’un procés d’aprenentatge”, i es poden crear noves associacions que generin dolor funcional i eliminin el persistent que no fa la seva feina.
El dolor crònic o persistent és cosa de dones
Hi ha malalties, com la fibromiàlgia, que s’associen al sexe femení, un fet que pot dur a pensar que el dolor crònic o persistent només és patit per les dones. Nieto i Serrat afirmen que hi ha un “infradiagnòstic” d’aquestes malalties en els homes, potser a causa “d’estigmes socials” pel caràcter femení que es percep i fins i tot per “l’estereotip de fortalesa dels homes” davant del mal. Així, consideren urgent i necessari aplicar la perspectiva de gènere també en aquest àmbit.
L’entorn no pot fer res per ajudar
L’entorn, al contrari del que es pensa, pot influir en els factors implicats en la modulació del dolor. Per tant, són importants, i com assenyalen els psicòleg, si la persona amb dolor manifesta el problema, i algú li fa tota la feina, tot i les bones intencions pot fer que la persona amb dolor tingui més dificultats quan les vulgui tornar a fer. “L’evitació no és una bona estratègia”, conclouen, “és necessària la confrontació”. Per això és important implicar l’entorn en els tractaments, perquè els afectats s’hi puguin enfrontar activament i amb ajuda.
