Els aràcnids i miriàpodes que ens piquen

Aranyes, escorpins, paparres... són entre els artròpodes perillosos que podem trobar al nostre país

Els aràcnids i miriàpodes són invertebrats de la classe dels artròpodes i majoritàriament són terrestres. Els aràcnids tenen vuit potes i no tenen antenes ni mandíbules, i inclouen les aranyes, els escorpins, les paparres (àcars), entre d’altres. Els miriàpodes tenen el cos dividit en el cap i el tronc, i aquest té un gran nombre de segments. Inclouen els centpeus, els milpeus i afins. Hi ha moltes espècies, però en aquest article donarem informació de les espècies més remarcables que ens piquen. 

Les aranyes poden provocar aracnofòbia, una por irracional, motiu pel qual apareixen a contes i pel·lícules com a símbol de la por. Són animals solitaris (els adults), viuen en una gran varietat d’hàbitats, són carnívors i beneficiosos per a l’home perquè ajuden a controlar les plagues d’insectes. Normalment cacen amb teranyines (trampes per atrapar les preses), d’una seda molt resistent que elaboren mitjançant proteïnes del seu organisme, com la glicina. Les aranyes que viuen a Europa no són perilloses ni agressives, les picades són molt poc freqüents, només un 1% de les aranyes que viuen a la península poden picar i, si ho fan, és per defensar-se, sempre que interpretin que les volem danyar. En el cas que piquin, es recomana desinfectar la ferida i, segons l’espècie, consultar el metge. Les principals espècies que podem trobar a Catalunya són:

Femella de vídua negra europea | W.C.
Femella de vídua negra europea | W.C.
  • La vídua negra europea (Latrodectus tredecimguttatus) viu a la conca mediterrània, habita les roques i els herbassars. El mascle és més petit que la femella, i la necessitat immediata d’ingerir proteïna, com passa amb altres aràcnids, fa que la femella es mengi el mascle després de la còpula. Té unes taques vermelles damunt l’abdomen de color negre, que alerten de la possible picada, és de les més verinoses d’Europa.
  • L’aranya marró o dels racons (Loxosceles laeta) prové d’Amèrica del Sud i no és gaire freqüent a la Península. Habita les cases més aviat velles, en racons foscos, llibres antics… És poc agressiva i per això no són freqüents les picades, però si ho fa s’infla la zona afectada i es torna de color vermell. Es recomana netejar i desinfectar la ferida, aplicar fred i, si cal el metge determinarà el tractament, com prendre algun antibiòtic.
  • La taràntula europea (Lycosa tarentula) rep aquest nom per la localitat de Taranto (Itàlia). Aquesta espècie no construeix teranyines, és d’hàbits nocturns, espera les preses dins de forats, té una bona vista i és ràpida, per això és difícil de veure. La seva picada és menys dolorosa respecte l’aranya vídua i la marró. Es recomana desinfectar la ferida, aplicar fred, i si cal aplicar un antihistamínic.

Tots els escorpins contenen verí, un neurotòxic natural que utilitzen per matar o paralitzar les seves preses que la majoria són artròpodes. Des de sempre els escorpins i els éssers humans han compartit una relació incòmoda, i també hi ha una llarga tradició en mitologies de diferents cultures, com per exemple el signe del zodíac, entre d’altres. Es distribueixen per tot el món i els més perillosos per als humans són els de la família dels Buthidae, d’aquesta família a Catalunya hi ha l’escorpí groc. La picada d’aquesta darrera espècie no acostuma a provocar la mort en humans, sí que pot tenir conseqüències greus en les persones més febles, com nens petits, persones grans o malalts. A Catalunya trobem les següents espècies:

Un exemplar d’escorpí groc | W.C.
  • L’escorpí groc (Buthus occitannus) es troba a la península i al sud de França, acostuma a estar amagat sota les pedres dels indrets més càlids, entre matollars i llistonars. És un gran caçador nocturn, paralitza els artròpodes a través del verí que injecta amb l’agulló terminal. La seva perillositat és mitjana, la picada és molt dolorosa. Si ho fa, es recomana treure el fibló, desinfectar, aplicar gel i visitar un metge.
  • L’escorpí negre (Euscorpius flavicaudis) viu sobretot en indrets humits de cases velles, de dia es troba amagat entre forats i a la nit roman quiet vora les esquerdes per caçar alguna presa, encara que pot estar dies sense menjar. Tot i que té un aspecte amenaçador, és quasi inofensiu pels humans, el seu comportament no és agressiu i la seva picada no és ni molt menys tan dolorosa.

La paparra és un àcar hemotòfag (s’alimenta de sang) que a través de la seves peces bucals perfora la pell. Les espècies més comunes a Catalunya i que són importants per a picades i transmissió de patògens en humans són:

Una paparra Ixodes ricinus a la pell d'un humà | W.C.
Una paparra Ixodes ricinus a la pell d’un humà | W.C.
  • La Ixodes ricinus, es troba en ambients frescos de climatologia atlàntica, pastures de muntanya del Prepirineu i Pirineu. És una gran transmissora de diferents patògens als animals i als humans, com per exemple un dels principals vectors a humans és la malaltia de Lyme, provocada pel bacteri Borrelia burgdorferi.
  • La paparra del gos Rhipicephalus sanguineus s’acostuma a trobar en boscos de ribera i indrets humits, a la primavera i finals d’estiu. S’ubica a les orelles i espais interdigitals dels gossos, i accidentalment pica els humans.
  • La paparra de boscos i matolls Dermacentor marginatus s’acostuma a trobar en els mesos de més fred de l’any, en zones de pastures i també habitades per senglar. És el vector d’una rickettsiosi humana causada per la Rickettsia eslovaca.

La picada de paparra pot anar des d’una simple reacció a una transmissió de patògens, però l’infecció està lligada estretament al temps que la paparra està enganxada. Per tant, cal treure la paparra el més aviat possible, sempre amb l’ajut d’un expert. Com a prevenció quan sortim al camp es recomana utilitzar peces de roba clares per veure els individus, que sigui de mànega llarga i que estiguin ajustats. Evitar asseure’ns al terra en aquells indrets de pastura i on habiten senglars. Utilitzar repel·lents i de tant en tant realitzar una inspecció corporal.

Un exemplar d'escolopendra | W.C.
Un exemplar d’escolopendra | W.C.
  • L’escolopendra Scolopendra cingulata és el miriàpode més gran d’Europa. És una espècie típica de la zona mediterrània, acostuma habitar en zones obertes com matollars, i es troba sota les pedres. És un animal nocturn, no és agressiu, i és oportunista però s’alimenta majoritàriament d’artròpodes. Quan pica provoca un dolor intens, però no té conseqüències greus per als humans. A la península també es pot trobar Scolopendra ariensis.

Nou comentari