Un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en col·laboració amb l’empresa d’arqueologia ATICS, ha identificat el bacteri de la pesta negra, Yersenia pestis, en unes restes d’una persona que va ser enterrada al cementiri del castell de Besora i confirma que l’epidèmia que va matar entre 25 i 30 milions de persones a Europa també va arribar a les zones rurals de l’interior de Catalunya a l’edat mitjana.
L’estudi, fet per investigadores de la Unitat d’Antropologia Biològica al laboratori d’ADN antic i modern de la UAB, sota la direcció de Cristina Santos, investigadora del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia, ha analitzat les restes -que l’any passat van captar l’atenció dels arqueòlegs-, ja que hi havia tres persones que van ser enterrades simultàniament i no mostraven cap signe de violència o patologia observable. Gràcies a la prova del carboni 14 van poder datar l’enterrament entre els anys 1300 i 1370, quan va esclatar l’epidèmia de pesta, i per això van fer anàlisis genòmiques per confirmar si la mortal epidèmia va ser la causa de la mort d’aquests tres individus. Els investigadors van trobar restes d’ADN antic del bacteri en les restes dentals.
Cristina Santos posa èmfasi en els resultats de l’anàlisi perquè “Són troballes excepcionals, que evidencien la gran mortalitat que va produir l’epidèmia de pesta en zones rurals de l’interior de Catalunya”.
La pesta negra a Catalunya
No ha estat l’única troballa de pesta negra a Catalunya enguany. Aquest any s’han trobat dues fosses més amb enterraments múltiples, propers a l’excavació fa pensar que també correspondrien a l’epidèmia mortal. Els investigadors assenyalen que en els pròxims mesos es faran noves anàlisis genòmiques per confirmar si els cossos d’aquestes dues fosses també van morir per culpa de la pesta negra. A més, el mateix equip de recerca de la UAB va identificar el bacteri a la necròpolis de Cal Pa i Figues, a Vilafranca del Penedès.
La investigadora del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia, Cristina Santos, explica que “el fet que el cementiri del conjunt monumental del castell de Besora tingui les restes d’enterraments des del segle XI fins al segle XIX pot permetre en un futur testar de manera empírica els canvis genètics que s’han anat produint i quines variants genètiques podrien haver augmentat la seva freqüència a conseqüència de la pandèmia”.
