Ja fa sis anys del crim de la Guàrdia Urbana que va ocupar els titulars de la crònica negra del moment i a què el programa de Crims de Carles Porta va dedicar una minisèrie de quatre capítols. Ara Netflix ha tret pols al cas, dedicant-li una altra sèrie que ressalta descaradament la trama passional que enreda tres agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona en un triangle amorós que va acabar amb la vida d’un d’ells, Pedro Rodríguez.
La història del crim de la Guàrdia Urbana
La història sembla, ara literalment, de pel·lícula: el cadàver calcinat d’en Pedro apareix dins el maleter d’un cotxe abandonat al pantà de Foix i els dos principals acusats –la parella sentimental de la víctima, Rosa Peral, i l’amant d’aquesta, Albert López– s’adjudiquen mútuament l’autoria del crim amb versions completament contraposades. Peral sosté que el seu amant va matar en Pedro per gelosia, i López acusa Peral d’haver-lo matat en una disputa i després haver-li demanat ajuda per a fer desaparèixer el cadàver. Dins del còctel mediàtic que va alimentar la premsa durant el seu judici el 2020, el jurat popular va acabar considerant ambdós acusats culpables de l’assassinat, apuntant a una actuació conjunta, i en va subratllar cert grau de premeditació.
La identificació d’un cos gairebé carbonitzat
Ara bé, allunyant-nos de la trama sentimental i remuntant-nos als inicis de l’enrevessada investigació policial que va envoltar el cas, un dels primers entrebancs a què es van enfrontar els forenses va ser la identificació del cadàver. En la majoria dels casos, en l’àmbit judicial se solen necessitar o bé mostres d’ADN o bé empremtes dactilars. En aquest cas, les restes trobades estaven quasi completament carbonitzades i impedien qualsevol mena de reconeixement directe: només en quedaven els ossos.
El procés de cremació d’un cadàver
Per arribar a aquest estat, el cos hauria estat sotmès a temperatures elevadíssimes durant un temps substancial. En general, segons el temps d’exposició al foc i la temperatura a què s’arriba, com també les característiques físiques de la víctima –a major pes corporal, més ràpid crema; el greix corporal, la pell i el pèl actuen com a combustibles naturals…– i factors externs –ús d’acceleradors de la combustió, com ara gasolina, i ventilació de l’entorn–, el grau d’afectació d’un cos cremat és variable.
Així doncs, en processos de cremació, es produeix una afectació seqüencial de la pell, musculatura i òrgans interns de la víctima, que es deshidraten, trenquen i encongeixen, exposant els ossos. Arribats a la temperatura suficient, els ossos també cremen i pateixen canvis de coloració, estructura i dimensions. Per tant, com que aquesta última era la situació que van trobar els forenses en el cas de la Guàrdia Urbana, la recuperació de mostres d’ADN viables es va complicar enormement i la conservació d’empremtes va esdevenir impossible.
Què buscar quan no queda gairebé res
Davant d’aquest escenari, només quedava confiar en la informació dental, esquelètica i contextual que es pogués extreure per identificar la víctima. I van tenir un cop de sort: van trobar una peça metàl·lica compatible amb una pròtesi inserida entre les restes de la columna vertebral del difunt. El número de sèrie de la peça va permetre rastrejar-ne el portador: Pedro Rodríguez.
Què hagués passat si en Pedro no hagués portat una pròtesi? Com s’hagués procedit a la identificació de les restes òssies? En cas d’haver estat així, una de les maneres de dibuixar el perfil de la víctima hauria estat una anàlisi exhaustiva dels ossos conservats en què, per exemple, es tractés de determinar-ne l’edat, el sexe i l’estatura estimada.
D’aquests tres paràmetres, el rang d’edat és el més senzill de valorar, per les variacions que pateixen els ossos al llarg dels anys. La presència o absència de cartílag de creixement –curiosament força resistent al foc– permet esclarir si es tracta d’un individu jove o adult, i l’avaluació de les peces dentals aconsegueix classificar-lo concretament en un grup d’edat. En canvi, la determinació del sexe i l’estatura és bastant més complicada, tenint en compte que la cremació altera les dimensions dels ossos i afecta estructures que poden ajudar a la diferenciació del sexe que, d’altra banda, seria purament orientativa.
L’estudi de restes cremades, un camp important de la ciència forense
En qualsevol cas, l’estudi de restes cremades, sigui en antropologia forense o arqueològica, s’enfoca en una direcció o altra segons el seu estat de conservació. No és el mateix trobar-se davant una cremació completa –o incineració–, en què pràcticament només hi ha cendres, que unes restes que almenys es poden reconèixer com a humanes.
També és cert que, en el camp forense, és poc comú parlar de cremacions completes per la impossibilitat d’arribar a les temperatures necessàries per reduir un cos a cendres (prop de 1000 °C). Per a això, caldria construir un entorn tancat per evitar que el vent fes oscil·lar la temperatura i poder augmentar-la al màxim, i tot i així seria difícil.
En definitiva, per molt que es vulgui fer desaparèixer un cadàver per cremació, sempre es poden trobar petits indicis que donin informació per a la resolució d’un cas. I la ciència forense té un paper important en desvelar-los.
