Un equip d’investigadors afirma que el cim d’una de les muntanyes de l’Himàlaia, l’Annapurna IV, es va esfondrar va només 800 anys. En un article publicat a ‘Nature’, expliquen com han descobert que, en aquell moment, uns 23 quilòmetres cúbics de material van caure fins a la vall que hi ha a sota. Una troballa que pot canviar la manera com entenem les forces que donen a les muntanyes la seva forma, introduint la idea del col·lapse, que se suma a la tectònica de plaques, els volcans i l’erosió.
Un equilibri delicat
Les muntanyes són fruit de l’equilibri relatiu entre aquestes forces i, en el cas de l’erosió, el gel pot ser un factor molt important, ja que les glaceres desgasten la roca mentre que el cicle de fusió i congelació les esquerda. Segons aquest nou estudi, però, l’efecte del gel és més petit que no es pensava, especialment a les muntanyes més altes, on el cicle de fusió i congelació no existeix i el pendent és massa pronunciat com perquè s’hi formin glaceres, que normalment es troben un quilòmetre per sota del cim, com a mínim.
En comptes d’això, els investigadors afirmen que les muntanyes més altes no s’erosionen sinó que s’ensorren en grans corriments de terres que poden destruir tot el que hi ha al seu pas a quilòmetres de distància. És el cas, diuen, del que va passar a l’Annapurna IV pels volts de l’any 1200.
Una zona de molt difícil accés
La serralada de l’Annapurna, al Nepal, té la desena muntanya més alta del món, l’Annapurna I, de més de 8.000 metres d’alçada, i diverses més que superen els 7.000. Entre elles hi ha valls profundes, a més de tres quilòmetres dels cims. Una d’elles és l’anomenada Sabche Cirque, ple de roques sedimentàries que sovint estan acumulades. A més, té molta menys vida que la resta de valls i només evacua aigua per un congost molt estret.
Com que el Sabche Cirque és molt difícil d’accedir, ha estat molt poc estudiat, però ara un equip d’investigadors hi ha arribat i ha analitzat les roques. D’una banda, la manera com estan acumulades contradiu la idea d’un origen gradual. De l’altra, l’anàlisi del carboni 14 apunta que tot el dipòsit es va formar alhora, en el que hauria estat una esllavissada gegantina, de 23 quilòmetres cúbics de roca. El més gran que s’ha identificat mai a l’Himàlaia.
Una esllavissada cataclísmica
El corriment de roques va omplir la vall fins a una profunditat d’un quilòmetre i fins i tot va sobreeixir i va omplir la vall que hi ha curs avall, on també s’han trobat dipòsits de roques d’aproximadament la mateixa antiguitat. El seu origen, a més, sembla clar: a sota del cim de l’Annapurna IV hi ha una zona amb molt pocs senyals d’erosió i que, en canvi, fa pensar en un gran trencament.
En combinar el volum estimat de l’esllavissada amb aquesta regió, els científics han reconstruït l’aspecte que devia tenir la muntanya, concloent que, fa 800 anys, feia més de 8.000 metres d’alçada, però que en va perdre uns 500 durant l’esfondrament. Actualment, la vall de sota del Sabche Cirque conté la meitat de les roques inicials. Pel que sembla, es va començar a omplir un segle després de l’esllavissada i va continuar fent-ho durant un segle, originant el que actualment són terres de conreu fèrtils i la segona ciutat més gran del Nepal. En aquell moment, però, devia ser un esdeveniment catastròfic.
Davant de tot això, els científics afirmen que probablement aquest fenomen és la causa de la majoria de la pèrdua de material de les muntanyes més altes del món. Les glaceres, actives sota els cims, van erosionant el material fins que el que hi ha al damunt no els pot suportar més i, de sobte, poden col·lapsar amb qualsevol detonant, com ara un moviment sísmic. Un fet que, a més, podria tornar a passar a qualsevol dels grans cims del món.
