Un equip d’astrofísics ha aconseguit, finalment, descobrir l’origen d’unes llums molt brillants provinents dels inicis del cosmos, poc després del Big Bang. En un article publicat a ‘Astrophysical Journal Letters’, expliquen com han esbrinat com és possible que algunes de les primeres galàxies que van existir fossin tan brillants, cosa que durant els darrers anys els investigadors no havien estat capaços d’explicar.
Les sorpreses de l’albada còsmica
L’anomenada ‘albada còsmica’ és el període d’entre els primers 100 milions i 1.000 milions d’anys després del Big Bang, en què es van formar les primeres estrelles i galàxies. Fins fa ben poc no en sabíem gairebé res i, quan el Telescopi Espacial James Webb va fer-nos arribar imatges de les galàxies més antigues de l’univers, la comunitat científica es va sorprendre de com unes galàxies tan joves podien semblar tan brillants, tan massives i tan madures, perquè literalment no hi havia hagut temps perquè es desenvolupessin tant. Les dades obtingudes, de fet, van arribar a fer que alguns físics es plantegessin si el model estàndard de la cosmologia era correcte.
Esclats irregulars de naixement d’estrelles
Fent servir simulacions, els autors d’aquest darrer treball han conclòs que de fet aquestes galàxies no eren tan massives com semblaven. Malgrat que sovint la brillantor d’una galàxia ve determinada per la massa, els científics expliquen que algunes galàxies més petites podrien brillar amb la mateixa força gràcies a esclats irregulars de formació d’estrelles. Això no només explicaria la brillantor d’aquelles galàxies antigues sinó que, a més, encaixa perfectament amb el model estàndard de la cosmologia.
Les simulacions concorden
Les simulacions que han permès arribar a aquests models de formació de galàxies després del Big Bang combinen teories astrofísiques i algoritmes avançats. Part del projecte FIRE, on col·laboren la Universitat Northwestern, Caltech, Princeton i la Universitat de Califòrnia – San Diego, aqustes simulacions permeten als investigadors veure com es formen, creixen i canvien de forma les galàxies alhora que es coneix l’energia, la massa i els elements químics que les composen.
En posar-les en funcionament, els investigadors van veure com les estrelles es formaven en ‘esclats’. Si bé a les galàxies més massives la formació d’estrelles és gradual i augmenta contínuament, en galàxies de massa baixa és especialment habitual que el patró sigui altern, amb un munt d’estrelles apareixent alhora, després milions d’anys amb pocs naixements i després un altre cop una pila d’estrelles. Les simulacions, a més, produïen una abundància de galàxies brillants semblant a la observada pel James Webb, cosa que apunta que són correctes i que, per tant, és molt possible que les conclusions dels astrofísics també ho siguin.
