Una investigació del Planetary Science Institute (PSI) ha utilitzat cràters d’impacte com a eina de datació. El nou estudi, publicat a la revista Earth and Planetary Science Letters, determina que l’aigua hauria fluït per les valls de Mart durant centenars de milions d’anys, malgrat això, els llits dels rius haurien estat generalment secs.
Alexander Morgan, autor del treball i científic del Planetary Science Institute, ha explicat que, si bé Mart avui “és un desert global, la seva superfície conserva una àmplia evidència de fluxos d’aigua en el passat, inclosos el que semblen ser valls fluvials. L’escala de temps en la qual es van formar aquestes valls té grans implicacions per a l’habitabilitat primerenca de Mart, ja que les eres llargues amb aigua líquida estable serien més propícies per a la vida”.
Una xarxa de valls de 3.000 milions d’anys
Aquestes valls van ser considerades durant molt de temps una de les evidències més sòlides d’aigua líquida al Mart primitiu. Més tard, diversos treballs, investigacions i estudis, van descobrir que per erosionar aquestes valls feien falta desenes de milers d’anys, com a mínim.
Margan explica que en aquest nou estudi va utilitzar “cràters anteriors i posteriors als sistemes de valls per a establir límits màxims de centenars de milions d’anys en l’era en la qual es van formar aquests sistemes. Treballs anteriors només havien determinat escales de temps mínimes, per la qual cosa aquests nous resultats proporcionen un límit superior en l’escala de temps durant la qual les valls marcianes van estar actius”.
Morgan, però, destaca que unes “escales de temps més llargues impliquen que les condicions que van permetre que els rius anessin molt intermitents, amb llargs períodes àrids intercalats amb breus episodis d’activitat fluvial“.
Això sí, els resultats de la investigació suggereixen que els rius de Mart s’estaven erosionant a un ritme molt lent, de forma similar a l’erosió d’algunes parts del desert d’Atacama a Xile. Per explicar això, diuen que l’erosió a Mart podria haver estat inhibida per les grans roques que s’acumulaven als llits dels rius, tot i que una altra explicació podria ser que els rius fluïen amb molt poca freqüència.
Dos tipus de Mart diferents
Els científics que s’han dedicat, històricament, a estudiar Mart han situat el planeta vermell primitiu en dues parts diferents: la del Mart “càlid i humit”, que comptava amb un oceà o el que era “fred i gelat” amb gegantesques capes de gel. Morgan, però, vol defugir d’aquesta descripció de “dues paraules”, ja que segons l’investigador, el Mart primitiu “era complex i les condicions que permetien la presència d’aigua en la superfície probablement variaven considerablement”.
Una comparació amb la Terra que és constant, ja que “la Terra ha sofert canvis climàtics massius al llarg de la seva història, per exemple, fa 20.000 anys l’àrea que ara és Chicago estava baix centenars de metres de gel”.
