Fins ara, la comunitat científica acceptava la teoria segons la qual el desenvolupament de la caça va ser un element clau en l’evolució dels homínids, ja que va permetre la incorporació de la carn a la seva alimentació. Un estudi recent, però, dirigit per una antropòloga de la Universitat de Yale (Estats Units), afirma que el fet crucial no va ser aquest sinó un d’anterior, la incorporació del greix a la seva alimentació a través d’una pràctica més pròpia dels carronyaires: menjar-se el moll de l’òs de les restes de grans animals que, sovint, havien estat caçats per altres depredadors. El treball, publicat a la revista ‘Current Antrhopology’, afirma que aquest va ser el primer pas per al creixement del cervell dels nostres avantpassats.
La preferència dels homínids pel greix animal hauria començat fa uns 4 milions d’anys. Els ossos llargs dels animals, especialment de grans mamífers, eren una gran aportació de calories, especialment en un ambient hostil i on era difícil aconseguir menjar, i és per això que aquest canvi en l’alimentació podria haver donat als homínids prehumans un avantatge crucial.
Tot i que la distinció entre el greix i la carn pugui semblar banal, no ho és, ja que tant les maneres d’accedir-hi com els nutrients que contenen són diferents. Mentre menjar carn, en el cas dels homínids, requereix el desenvolupament d’eines de pedra per tallar-la, menjar moll de l’òs, ric en greix, només demana saber fer servir una pedra qualsevol per trencar els ossos i accedir-hi.
Segons explica l’estudi, els antropòlegs han trobat proves que el desig d’alimentar-se de moll de l’òs podria haver desencadenat no només el creixement del cervell dels prehumans sinó, també, el pas de les activitats carronyaires al desenvolupament d’eines més sofisticades i el naixement de la caça com a resposta a una necessitat creada, a un gust adquirit. Això podria donar una resposta a una de les grans preguntes de l’evolució: com ho fan fer els nostres avantpassats per satisfer les exigències calòriques del desenvolupament i el manteniment d’un cervell que consumeix el 20% de l’energia d’un cos humà en repòs, el doble del que consumeixen els cervells d’altres primats.
Els antropòlegs responsables de l’estudi afirmen que la idea tradicional que la població d’homínids va començar a caçar i a alimentar-se de carn i que això va permetre l’evolució fins als humans actuals no té sentit des d’un punt de vista nutricional. La carn magra és difícil de metabolitzar i, a més, menjar-ne sense complementar la dieta amb greix pot arribar a causar enverinament per proteïnes i malnutrició severa. De fet, els primers exploradors de l’Àrtic, que van mirar de sobreviure menjant només carn de conill, van anomenar “la inanició del conill” a aquesta malura. Aquest fet, i l’energia necessària per un simi amb dents poc poderoses per capturar i menjar animals, descarta la teoria de la importància de la carn en el creixement del cervell dels homínids.
Fa quatre milions d’anys, en el Pliocè, els homínids van baixar dels arbres i van començar a caminar sobre dues potes, cosa que els deixava en desavantatge tant davant dels ximpanzés com dels animals que viuen a terra. Segons l’estudi, va ser en aquell moment que els nostres avantpassats van començar a dur pedres mentre buscaven aliments. Així, si veien un depredador menjant-se un gran mamífer podien esperar-se a que acabés amb la seva presa i, aleshores, alimentar-se del moll dels ossos que havien quedat com a restes de l’àpat.
Les hienes poden trencar els ossos amb les dents: els homínids necessitaven les pedres i un petit repunt en la seva intel·ligència. Amb aquest mètode, abans del foc, de la caça i de l’elaboració d’eines els homínids es podrien haver permès desenvolupar cervells més grans un milió d’anys abans del què afirma l’altra teoria.
El pas següent, que permetria demostrar aquesta teoria, és trobar proves del trencament d’ossos animals per part d’homínids, estudiant les restes fòssils i, si cal, recomposant ossos per veure com es van trencar i qui en va ser responsable.
7 
