Un gran estudi de bivalves i gastròpodes, tant vius com fòssils, a l’oceà Atlàntic, suggereix que la ganduleria podria ser una estratègia de superviviència molt productiva per a individus, espècies i fins i tot comunitats d’espècies. L’estudi, els resultats del qual han estat publicats a la revista ‘Proceedings of the Royal Society B’ i que ha estat realitzat per un equip de la Universitat de Kansas, als Estats Units ha analitzat un període d’uns 5 milions d’anys, parant atenció al ritme metabòlic de gairebé 300 espècies. És així com es van adonar que les que tenen un ritme més ràpid –és a dir, que necessitaven més energia per a viure– també tenen més probabilitats d’extingir-se.
Els científics van partir de la pregunta de si la probabilitat d’extinció d’una espècie es podia mesurar en les seves necessitats energètiques i van veure una dada significativa: les espècies de mol·luscos que s’han extingit durant els darrers 5 milions d’anys tenien ritmes metabòlics força més alts que les que han sobreviscut fins als nostres dies. Aixi doncs, tenir unes necessitats bàsiques més petites sembla que dóna més possibilitats de sobreviure que no pas tenir-ne de més grans. És probable que, a llarg termini, l’estratègia evolutiva més productiva per als animals sigui ser lents i mandrosos: com més baix el ritme metabòlic, més probable és que la teva espècie sobrevisqui: “la supervivència del més apte” hauria de ser, en realitat, “la supervivència del més gandul”. A banda d’aquest vessant còmic, però, els resultats d’aquest estudi podrien tenir implicacions importants en les previsions de quines espècies es troben més amenaçades pel canvi climàtic. Així doncs, podriem ser davant d’un predictor d’extincions. Tot i que hi ha molts més factors en joc i que contribueixen a l’èxit o a la desaparició d’una espècie, aquest també hauria de ser tingut en compte per augmentar la nostra comprensió dels mecanismes que provoquen l’extinció i poder preveure quines són les espècies que és més probable que perdin la cursa de l’evolució.
En el cas de la comparació de ritmes metabòlics, i segons l’estudi, la seva eficiència com a indicador de probabilitats d’extinció és molt més important en espècies que viuen en hàbitats petits i molt menys en les espècies que es troben més repartides geogràficament. L’abast d’una espècie és un altre component important a l’hora de calcular les probabilitats que té s’extingir-se, i les que tenen hàbitats molt reduïts tenen molts més números per desaparèixer. Si tens un hàbitat petit i un ritme metabòlic alt, però, les probabilitats d’extinció són molt altes. Una dada curiosa de l’estudi és la que fa referència no a espècies concretes sinó a les comunitats que formen. En calcular el seu ritme metabòlic acumulatiu es va observar que, independentment de quines espècies apareixien i desapareixien, es mantenia estable durant milions d’anys malgrat l’aparició d’animals nous i l’extinció de molts d’altres.
Segons els responsables de l’estudi, el pas següent hauria de ser mirar fins a quin punt el ritme metabòlic també té influència en l’extinció d’altres animals en altres hàbitats, per veure si es pot generalitzar, com a mínim, a tots els animals marins, començant pels invertebrats, seguint pels invertebrats i, si la tendència es manté, fins i tot es podrien fer estudis semblants amb les dades disponibles sobre animals terrestres.
2 
