Els humans dediquem més fòsfor a produir peix i marisc, necessari pel seu creixement i pel desenvolupament dels seus esquelets i closques, que el que n’obtenim mitjançant la pesca. Aquesta és la principal conclusió d’un estudi publicat a la revista ‘Nature Communications’ i on han intervingut Josep Peñuelas, investigador del CSIC al CREAF, i Jordi Sardans, investigador del CREAF. El ràpid augment de la producció mundial de peix ha alterat el consum d’aquest mineral, que té una presència limitada al planeta i és essencial per a totes les formes de vida de la Terra.
“Es tracta d’un canvi radical en la transferència mundial del fòsfor i és un altre dels grans impactes que provoquem els humans”, explica Peñuelas. “Fins ara la pesca ens aportava fòsfor, però hem arribat al moment en què el balanç és negatiu”. Segons ell, l’acció que s’hauria de posar en marxa per revertir aquesta situació passa per augmentar l’eficiència d’ús de les piscifactories. Per això, explica que “una via per tornar a l’equilibri en el flux de fòsfor requeriria que l’eficiència mitjana de l’ús d’aquest mineral per part de l’aqüicultura augmentés del valor actual del 20% fins a almenys el 48% l’any 2050, cosa que suposa un gran desafiament”.
El treball posa en evidència que el 2016 es van destinar 2.040.000.000 quilos de fòsfor al sector de l’aqüicultura per augmentar la producció, mentre que se’n van recuperar 1.100.000.000 quilos en forma d’aliments, sumant els productes provinents de la pesca tradicional i de l’aqüicultura. També demostra que el desequilibri en l’ús i obtenció del mineral experimenta un punt crític l’any 2004, on es produeix una davallada evident.
Si bé l’escassedat de fòsfor potsuposar una amenaça per a la producció mundial d’aliments, la seva aportació massiva i constant a la biosfera comporta un desequilibri. D’acord amb la investigació, l’aportació de fòsfor s’ha quadruplicat des de l’època preindustrial, a causa del ràpid augment de la demanda humana d’aliments. La seva distribució és molt desigual i són freqüents els excedents en terres de cultiu, aigües interiors i zones costaneres. Cal tenir en compte que l’excés de fòsfor ha sigut àmpliament reconegut com l’agent que degrada la qualitat de l’aigua, disminueix la biodiversitat, altera la dinàmica dels ecosistemes i genera zones mortes. Avui, la mitigació i la innovació tecnològica es concentren en reciclar i gestionar els fluxos de fòsfor del sòl, els cultius i la ramaderia, a més de millorar la seva recuperació de les aigües residuals.
La producció d’aliments és la major causa de l’alliberament de fòsfor antropogènic als ecosistemes aquàtics i a l’agricultura. En total, el 82,4% dels fertilitzants fosfatats es destinen al cultiu i a les pastures. L’elevat ús de fems i fertilitzants de fòsfor a l’agricultura fa que la meitat d’aquest mineral no sigui absorbit per les plantes i, com a conseqüència, augmenti el risc de transferència als ecosistemes aquàtics. El fòsfor aplicat mitjançant els fems del bestiar supera l’ús mundial de fertilitzants minerals de fòsfor, mentre que un terç del que arriba a l’aigua dolça prové del sector ramader. Així mateix, l’eliminació de desfets humans i l’ús de detergents també alliberen aquest mineral a les aigües interiors i costaneres.
La pesca mundial és fonamental en els corrents de nutrients terrestres i aquàtics, ja que els retorna als sistemes terrestres-humans, si bé no es té en compte en els fluxos antropogènics mundials de fòsfor. L’aqüicultura –el sector de producció d’aliments que més ha crescut la darrera dècada– depèn del subministrament extern de fòsfor, mitjançant pinsos o fertilitzants que fan augmentar la productivitat dels ecosistemes aquàtics. Més del 90% de la piscicultura té lloc a Àsia, on l’eficiència d’ús de fòsfor és generalment baixa. La situació impacta a sectors diversos afectats pel flux global de fòsfor, a escala global i que es troben en la necessitat d’haver de donar una resposta global i transversal.
