Reproducció arística d'un grup de caçadors escorxant una presa acabada de caçar
Reproducció arística d’un grup de caçadors escorxant una presa acabada de caçar | Wangfujing Paleolithic Site / Flickr

!--akiadsense-->

Un equip d’investigadors de la Universitat de Tel Aviv, a Israel, ha aconseguit reconstruir l’alimentació dels humans de l’edat de pedra, arribant a la conclusió sorprenent que la nostra espècie va ser superdepredadora durant prop de dos milions d’anys i que no va ser fins fa relativament poc que els vegetals van començar a augmentar la seva presència a la nostra dieta. Segons revelen a un article publicat a la revista ‘American Journal of Physical Anthropology’, va ser l’extinció de la megafauna i la disminució de les fonts d’alimentació animal el que va fer que els nostres avantpassats comencessin a menjar més fruites, verdures i altres productes fins que, finalment, van aconseguir dominar tant l’agricultura com la ramaderia i esdevenir grangers. Un canvi en el paradigma de la nostra evolució que ha estat acceptat fins ara i que afirmava que els humans van sobreviure gràcies a la seva flexibilitat en l’alimentació.

En una investigació molt ambiciosa, duta a terme durant pràcticament una dècada, i d’un abast sense gaires precedents en el seu camp, l’equip d’investigadors va recollir 25 línies d’indicis diferents en aproximadament 400 articles científics de disciplines diferents però que aportaven informació que podia dur a respondre la pregunta de si els humans prehistòrics eren omnívors generalistes o bé carnívors especialitzats. La recerca feta durant anys en genètica, metabolisme, fisiologia i morfologia humanes van acabar donant pistes força concloents. L’acidesa del nostre estómac, per exemple, és alta en comparació amb altres omnívors i, fins i tot, amb alguns depredadors. Mantenir aquesta acidesa és un procés energèticament molt costós, i la seva existència, per sí sola, és una prova del consum de productes d’origen animal, ja que protegeix dels bacteris de la carn. Una altra prova és l’estructura de les cèl·lules de greix del nostre cos. Als omnívors, el greix es guarda en un número relativament petit de cèl·lules grans mentre que en els depredadors, i en nosaltres també, s’emmagatzema en un gran número de petites cèl·lules.

Reproducció artística de la vida a l'edat de pedra
Reproducció artística de la vida a l’edat de pedra | Wikimedia Commons

!--akiadsense-->

Els nostres gens també tenen, en les diferències evolutives amb alguns dels nostres parents més propers, la marca del caçador: si hi ha àrees del nostre genoma que es van tancar per facilitar una dieta rica en greixos, en els ximpanzés se’n van obrir unes altres per permetre una dieta rica en sucres. Però no cal mirar només a la biologia o als gens per comprendre com vam evolucionar com a carnívors. L’arqueologia també indica el mateix: els ossos prehistòrics i les tècniques de caça emprades pels nostres avantpassats també mostren que es van especialitzar en matar animals de mida gran i que tenien grans quantitats de greix, en un estil de vida i de caça en grup que, en aquest sentit, no era gaire diferent del dels lleons o les hienes. De fet, la caça devia ser una de les activitats més importants dels humans primitius i, per tant, la que va marcar la seva evolució. No va ser fins molt més tard que van aparèixer, segons les proves trobades fins ara, les primeres eines de recol·lecció i processament d’aliments vegetals. Probablement ja aleshores menjaven fruites, verdures i arrels, però no en una proporció prou gran com per necessitar eines específiques.

Les proves recollides, tant en la tecnologia com en la genètica, fan que els investigadors arribin a la conclusió que no va ser fins fa 85.000 a Àfrica i uns 40.000 a Europa i Àsia que va començar l’augment del consum d’aliments d’origen vegetal i la diversificació de la dieta, en resposta a unes circumstàncies canviants. Així, cada grup es va adaptar a les condicions del lloc on vivia, iniciant unes diferències tecnològiques i culturals que, entre grups de caçadors, no s’havien observat mai malgrat la distància. Així doncs, aquest gran estudi, fruit d’anys d’investigació, proposa un canvi de paradigma que mostra que, sovint, les coses són com són i no com voldríem que fossin i, en qualsevol cas, que els humans de fa més de 100.000 anys fossin un dels caçadors més eficients de la Terra ja va contribuir a l’extinció d’espècies animals aleshores, fent que acabessin havent de modificar la seva dieta per adaptar-se a una situació que ells mateixos havien contribuït decisivament a crear.

Nou comentari