El vehicle d’exploració (‘rover’) Rosalind Franklin no sortirà cap a Mart el proper setembre a causa de la invasió russa d’Ucraïna. L’Agència Espacial Europea (ESA) ho ha considerat “molt improbable” i de fet ha afirmat que el projecte està en risc, ja que és en col·laboració amb Roscosmos, l’agència espacial russa, que havia de dur el ‘rover’ al planeta roig amb un coet i un sistema d’aterratge dissenyats i construïts en aquell país.
Un comunicat de l’ESA afirma que “les sancions i el context ampli” de les relacions entre Europa i Rússia han congelat el projecte, si més no de moment, afegint que l’agència “dóna prioritat absoluta” a prendre “decisions correctes”, no només pels treballadors sinó “amb tot el respecte pels nostres valors europeus”. Poc abans, Roscosmos havia anunciat la suspensió dels vols en coets Soyuz des del port espacial de Kourou, a la Guaiana Francesa, en resposta a les sancions econòmiques europees al règim de Vladímir Putin.
Un projecte “maleït”
Així doncs, sembla que l’exploració espacial, que havia servir per estendre ponts fins i tot entre els Estats Units i la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, ha deixat de fer-ho. Ningú no considera que es pugui fer com si no passés res a fora de la Terra sabent què passa a la superfície. Això genera immediatament una sèrie de preguntes, algunes més urgents que d’altres.
La primera, és clar, és el futur del Rosalind Franklin. L’alineació de planetes idònia pel llançament només dura 10 dies entre setembre i octubre i, per a la següent, caldria esperar 26 mesos més. Que l’ESA dissenyi i construeixi les parts ‘russes’ del projecte, com un coet capaç d’anar a Mart i el sistema de descens i aterratge, és tècnicament possible, és clar, però no d’aquí a setembre i, segurament, tampoc per a 26 mesos després. L’endarreriment, doncs, seria enorme especialment tenint en compte que el projecte va ser aprovat el 2005 i la seva primera data de llançament era el 2011.
El futur d’Europa a l’espai
Això, però, no afecta només la missió ExoMars, de què forma part el Rosalind Franklin, sinó qualsevol en què es comptés, actualment o en el futur, amb la col·laboració de Roscosmos. L’exemple més flagrant és l’Estació Espacial Internacional (ISS). Feta de parts construïdes per agències diferents, si una d’elles abandonés el projecte podria condemnar-lo i posar en perill, fins i tot, els seus darrers anys d’existència.
Poc abans de la invasió russa d’Ucraïna, i per raons no només ètiques i polítiques sinó també de no perdre empenta com a potència tecnològica espacial, un grup d’astronautes de l’Agència Espacial Europea havia fet públic un comunicat que, precisament, anava en una línia semblant. Comparant les activitats de l’ESA amb les de les altres agències espacials del món, remarcaven la necessitat que Europa disposés d’una nau espacial pròpia capaç de dur humans a l’espai, per no dependre ni de Rússia ni, tampoc, dels Estats Units ni d’empreses privades.
De moment, sembla que ho han demanat massa tard: els problemes no van començar ni una setmana després de la carta. A l’altra banda del canal de la Mànega, fora de la Unió Europea però dins l’ESA, sembla que alguna cosa es mou: aquest dimarts, les illes Shetland (Escòcia) van donar permís perquè s’estudiés la construcció d’un port espacial amb tres plataformes de llançament, la primera de les quals podria entrar en funcionament abans de finals d’any.
De moment, però, els llançaments serien organitzats per la filial britànica de la companyia nord-americana Lockheed Martin, amb finançament públic. La companyia ha seleccionat una start-up californiana, ABL Space Systems, com a candidata a fabricar els coets que hi operaran. Tot i això, s’espera que altres empreses, sobretot poloneses i alemanyes, també vulguin fer servir les instal·lacions.
