Durant els darrers dies, han corregut rumors que Rússia està fent servir armes termobàriques en la seva invasió d’Ucraïna. Tot i que no s’ha pogut confirmar que hagin estat emprades, el que sí que s’han pogut veure són llançadores de coets d’aquest tipus entrant al país i presents a prop de diverses línies del front. Aquestes armes, fins ara poc conegudes, són uns explosius devastadors que van ser desenvolupats com a alternativa als caps nuclears, l’ús dels quals està prohibit.

Una llançadora de míssils russa amb capacitat per a armes termobàriques | Wikimedia Commons
Una llançadora de míssils russa amb capacitat per a armes termobàriques | Wikimedia Commons

Les armes termobàriques, també conegudes com a “bombes de buit”, són un tipus d’armament amb un enorme poder destructiu que, absorbint l’oxigen present a l’aire, provoquen explosions extremadament potents. El seu funcionament és força senzill: quan es llança, ja sigui des d’un avió, en un coet o un projectil d’artilleria, esclata a l’aire en dues fases. La primera escampa un aerosol format per un compost altament inflamable per l’entorn. La segona encén tot aquest combustible, creant una explosió enorme, una tempesta de foc, una gran onada de pressió i, com que l’oxigen es consumeix en la deflagració, fa el buit a la zona afectada.

Els efectes d’una explosió d’aquest tipus acaben amb la vida de qualsevol ésser viu que hi hagi al voltant, a més de la destrucció que causen als edificis propers. L’explosió, l’onada de pressió, les flames (les víctimes poden haver respirat el combustible, duent el foc fins als pulmons) o bé el buit, que pot esquinçar els òrgans interns, causen una mort que pot arribar a ser terriblement dolorosa. En el cas de l’armament que ha estat vist a Ucraïna, i que podria ser emprat per l’exèrcit rus, té un radi d’acció d’uns quatre quilòmetres, i tot el que hi ha a uns 300 metres al voltant, de fet, es vaporitza gairebé a l’instant.

Explosió d'una bomba termobàrica en una prova duta a terme pels Estats Units el 1972. A la dreta, un vaixell de guerra | Wikimedia Commons
Explosió d’una bomba termobàrica en una prova duta a terme pels Estats Units el 1972. A la dreta, un vaixell de guerra | Wikimedia Commons

Aquestes armes van començar a ser desenvolupades als anys setanta com a alternativa als caps nuclears táctics. Se sap que com a mínim Rússia i els Estats Units en disposen i, de fet, tots dos exèrcits les han emprat en alguna ocasió. En el cas rus, es van fer servir durant el conflicte a Txetxènia, a finals dels anys noranta, i també el 2016 a Síria, quan Vladímir Putin va ajudar el règim d’Al-Assad a combatre els rebels sirians i kurds. Els Estats Units en van fer servir el 2017 a l’Afganistan ja que, per les seves característiques, són molt útils a l’hora de “netejar” búnkers, galeries subterrànies o coves.

El seu gran poder destructiu i la manera com funcionen són, precisament, el que resulta més preocupant. Tot i que no es van dissenyar per ser emprades en zones urbanes, una explosió d’aquest tipus en una ciutat podria matar milers de persones en un tancar i obrir d’ulls. Tot i que el seu ús no ha estat prohibit, bombardejar indiscriminadament la població civil és considerat un crim de guerra per la Convenció de Ginebra. Tenint en compte les informacions que apunten que aquests bombardeigs ja s’han dut a terme, podria ser qüestió de temps que un d’aquests projectils caigués en una de les ciutats assetjades per l’exèrcit rus.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa