L’any 1988, pensant ja en el futur de les renovables a Catalunya, el Govern va confeccionar dos mapes: un eòlic, que mesurava la força del vent, i l’altre solar, que calculava la insolació en tot país. El primer, per ubicar-hi els parcs eòlics terrestres, establia dues zones de desenvolupament preferent, les Terres de l’Ebre i el nord-est de Girona, a més del sud de Lleida i de la Catalunya Central. El segon, per instal·lar-hi els parcs fotovoltaics, cobria tot el Principat, però amb especial incidència en una extensa franja que anava des de la plana de Lleida fins al Garraf i pujava per la costa fins al Maresme. I així va quedar plasmat en el Pla de l’energia a Catalunya en l’horitzó de l’any 2010, signat per Artur Mas com a conseller en cap.
La pretesa homogeneïtat territorial fixada en aquell document i després afermada l’any 2010 amb l’aprovació de les set Zones de Desenvolupament Prioritari -les conegudes com a ZDP- ha quedat en foc d’encenalls. Els parcs eòlics a Catalunya estan concentrats en poques comarques i l’equilibrada distribució imaginada i pensada pels anteriors governs ha quedat dinamitada a força d’anys. Les Terres de l’Ebre, al capdavant, i el sud de Lleida, el Camp de Tarragona i la Catalunya central, en segon terme, acaparen la producció d’energia eòlica, mentre que Girona -que figurava com a prioritària- no té cap instal·lació d’ús comercial, com tampoc el Penedès, l’Alt Pirineu-Aran i Barcelona.
Quant a l’energia fotovoltaica, la distribució és més homogènia i obeeix als patrons d’irradiació solar dibuixats en el mapa. Totes les vegueries allotgen aquest tipus d’instal·lacions amb el lideratge de Lleida i seguida, amb gran diferència de megawatts, per Barcelona i la Catalunya Central.
Posar ordre al territori
Per corregir aquesta disparitat, el Govern publicarà a principis del 2026, amb un retard de més d’un any, el denominat PLATER (Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables), per intentar posar ordre en aquest garbuix i homogeneïtzar la distribució de les plantes de producció elèctrica per comarques, adjudicant a cadascuna una potència a satisfer. Un desequilibri que ha desfermat nombroses protestes arreu del territori i la modificació per part d’alguns alcaldes de les normes urbanístiques locals per prohibir la implantació de renovables en els seus municipis. Per aquest motiu, el PLATER tindrà caràcter normatiu, tant des del punt de vista mediambiental com urbanístic i, per tant, prevaldrà sobre els Plans d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM).
El PLATER, que només definirà les instal·lacions terrestres de producció i emmagatzematge (no les marítimes i l’autoconsum) prioritzarà les àrees d’escàs valor natural, ambiental o paisatgístic (excloent així els PEIN, les ZEPAS o d’alt aprofitament agrari) i els espais antropitzats (carreteres, línies ferroviàries, sòls industrials, canals, embassament, antigues mines, etcètera). Això permetrà que alguns projectes puguin estar exempts de l’estudi d’impacte ambiental i simplificar tots els tràmits administratius. A més, el document haurà de cartografiar les línies elèctriques d’evacuació i distribució i, si s’escau, fer la corresponent reserva de sòl.
Per què no a Girona?
Si més no, la pregunta que cal fer és la següent: si el vell mapa eòlic del Govern prioritzava les Terres de l’Ebre i el nord Girona, com és que la Terra Alta genera el 29% del total i el conjunt de la vegueria de l’Ebre el 42% i, en canvi, a la demarcació gironina no hi ha ni un sol aerogenerador d’ús comercial? No hi ha un únic motiu per explicar aquesta asimetria, sinó la conjunció de diversos factors, alguns d’ells circumstancials, segons coincideixen a assenyalar tots els experts consultats per Món Planeta.
La primera causa obeeix a la manca d’infraestructura idònia, ja que quan es van presentar els primers projectes de parcs eòlics, Girona no disposava d’una xarxa elèctrica d’evacuació i distribució prou extensa i robusta per suportar la potència. La majoria d’inversions a la zona es va destinar a la connexió interfronterera perquè, de les quatre xarxes existents entre l’Estat espanyol i el francès, tres passen per Catalunya. Fins i tot ara, poblacions com la Jonquera estan connectades per una línia de tan sols 25 kilovolts, antiga i saturada.
Un altre motiu són els vents. Mentre a les comarques amb instal·lacions eòliques, com per exemple les Terres de l’Ebre o el sud de Lleida, els vents bufen d’una manera continuada, ideal per als aerogeneradors i la seva rendibilitat, ja que poden funcionar més hores l’any, al nord de Girona (per exemple a la serra de l’Albera o al Cap de Creus, a l’Alt Empordà) el vent és més de ratxes i turbulent, advers per als molins de primera generació.
L’Alt Empordà decau com a Zona de Desenvolupament Prioritari
Hi ha un altre factor circumstancial. L’any 2010 quan s’aproven les ZDP, la número 1 preveia la instal·lació de 180 megawatts a l’Alt Empordà, concretament a les poblacions d’Agullana, Capmany, Cantallops, Darnius, Espolla, la Jonquera, Masarac i Sant Climent Sescebes. La disposició en conjunt (és a dir les set ZDP) va ser recorreguda per part de les companyies elèctriques perdedores, contràries als criteris de puntuació de les bases del concurs, cosa que en va retardar la consecució. A més, la meitat d’aquests megawatts gironins afectaven terrenys militars del destacament de Sant Climent, fet que va despertar la ferma oposició del Ministeri de Defensa. D’altra banda, el govern espanyol del Partit Popular va aniquilar, entre els anys 2012 i 2013, les primes a les renovables. Tot plegat va fer desistir les elèctriques de tirar endavant les inversions. Al final, de les set ZDP previstes, només va quedar viva la de la Terra Alta, de 90 megawatts.
En canvi, el preu del sòl no aporta un factor diferencial. Segons dos empresaris dels sectors eòlic i fotovoltaic, el metre quadrat a Girona no difereix del que es pugui pagar a la vegueria de l’Ebre, contradient la teoria d’alguns moviments ecologistes que culpen l’empresariat d’aprofitar-se de les comarques més desfavorides econòmicament per implantar les renovables.
I, en últim lloc, existeix també la pressió ciutadana, molt més accentuada i amb més recursos a Girona que a la resta de Catalunya. Un dinamisme contestatari que continua en l’actualitat. De les 168 aportacions ciutadanes fetes al PLATER, 55 han sigut través de la consulta pública, la majoria són de les comarques de Girona i de Barcelona, i cap de les Terres de l’Ebre.
Inversions en curs
Ara, si més no, tots aquests factors abans desfavorables han desaparegut i sobre la taula de la Generalitat hi ha actualment un total de 8 projectes eòlics amb una potència prevista de 121 megawatts per a Girona. A més, n’hi ha dotze més (474 megawatts) pendents de sol·licitar l’autorització energètica, un d’ells amb l’informe favorable de la ponència d’energies renovables, quan aquesta exercia funcions de cribratge, i la resta sense aquest tràmit. I el component tecnològic tampoc suposa un entrebanc, ja que els actuals generadors suporten millor les ratxes de vent i les turbulències. A més, l’àrea de l’Alt Empordà ja disposa d’una subestació prou robusta, la de Santa Llogaia d’Àlguema, actualment destinada al tren d’alta velocitat.
Però més enllà del que pugui establir el PLATER i el seu repartiment comarcal, l’administració catalana té ara mateix una pila de projectes per aprovar que, en cas d’executar-se, suposarien un gran pas endavant en la consecució dels objectius de producció d’energia verda fixats en la Prospectiva Enèrgica de Catalunya (PROENCAT) per a l’any 2030.
Si en l’actualitat, hi ha una potència fotovoltaica instal·lada de només 445,87 megawatts, els projectes en fase de tramitació ascendeixen a 6.147 megawatts addicionals. És a dir, un total de 6.592 megawatts, quan la PROENCAT n’estableix 4.558 a assolir l’any 2030.
En canvi, quant a l’eòlica, el panorama es presenta pessimista. La potència en vigor a Catalunya és de 1.403 megawatts i 1.735 més tramitant-se, cosa que suma un total de 3.138 megawatts. Però l’objectiu de la PROENCAT per al 2030 és de 5.234 megawatts.
En resum, si respecte a l’energia fotovoltaica sobre terreny, Catalunya gaudiria d’un excedent de 2.034 megawatts, quan a l’eòlica s’acumularia un dèficit de 2.096. En qualsevol cas, l’objectiu de producció verda s’hauria satisfet, sempre que tots els projectes pendents acabin per reeixir, extrem força complicat, ja que alguns parcs eòlics, a causa de la lentitud de l’administració, ja han perdut els drets d’accés i connexió. Així mateix, des del Govern espanyol encara no s’ha convocat el concurs per a l’adjudicació a Catalunya dels nusos de les línies de transport de 220 i 400 kilovolts.
Satisfer els objectius de la PROENCAT
És justament per aquest motiu que el PLATER, segons es pot llegir en una de les seves versions, planificarà la distribució territorial “amb urgència i prioritat per assolir els objectius de la PROENCAT del 2040”. És a dir, que veu poc factible assolir els del 2030, any de la primera avaluació que en farà la Unió Europea per estats.
I què diu la PROENCAT per al 2040? Doncs que Catalunya ha de tenir instal·lats 16.939 megawatts d’eòlica terrestre i 13.129 de fotovoltaica, sobre terreny, excloent-hi l’autoconsum.
Com s’ho farà la Generalitat per ubicar tota aquesta quantitat de potència en un territori especialment protegit i/o urbanitzat com en el cas de Catalunya? El PLATER no fa res més que complir diversos reglaments i directives europeus per agilitzar la implantació de les energies renovables. La UE prescriu que els diferents governs cartografiïn tot el seu territori i el divideixin en dues categories: zones propícies i zones disponibles.
Les primeres corresponen a aquelles àrees amb un impacte ambiental negligible, o sigui, amb nul·la o molt baixa alteració de la biodiversitat. Aquesta categoria permetrà prescindir de l’avaluació d’impacte ambiental i, en conseqüència, reduir els terminis i processos administratius. El PLATER pretén, en aquest cas, definir criteris homogenis per a tota Catalunya que seran d’obligat compliment per part de les administracions inferiors, i per això incorporarà una avaluació ambiental estratègica.
En canvi, les zones disponibles seran aquelles amb un impacte moderat que igualment tindran una tramitació simplificada i que serà accelerada en cas que les instal·lacions no superin els 5 megawatts. Un avantatge que, d’altra banda, ja preveia el decret català 5/2022 en declarar-los d’urgència per raons d’interès públic.
El PLATER, almenys tal com s’ha explicat fins ara, haurà de fer autèntiques filigranes per satisfer la recerca de sòl disponible per ubicar la totalitat de la potència que exigeix la PROENCAT. Primer de tot, quedaran excloses les zones PEIN i ZEPAS, és a dir, aquelles d’alt valor per al patrimoni natural, la biodiversitat, la connectivitat ecològica, de qualitat paisatgística, les àrees fluvials o d’elevat aprofitament agrari. L’any 2022, el 32% del territori català, segons dades de l’IDESCAT, estava protegit per àrees naturals.
Aprofitar els espais alterats
El Pla Territorial prioritzarà, per tant, els espais artificialitzats per la mà de l’home o alterats per altres circumstàncies, els de mínim valor agrícola, o terrenys amb altres usos com ara matollars, sòls erosionats i camps abandonats. També s’hi inclouran carreteres, línies de tren, polígons industrials o canals.
Tots aquests requisits, a més, hauran de ser compatibles amb la potenciació dels parcs agrosolars o agrovoltaics (és a dir, situats en camps de cultiu) i amb el fet de voler acotar la producció d’electricitat i l’emmagatzematge dins les mateixes àrees de consum per tal de reduir les xarxes de transport tant d’evacuació com de distribució. D’aquesta manera, el document adjudicarà a cada comarca una determinada potència.
També s’ha de tenir en compte el fet que aquest pla ha estat redactat amb les aportacions, en la majoria dels casos restrictives, fetes per diferents institucions, com ara ajuntaments i consells comarcals, i també amb consultes a moviments ecologistes i/o territorials. Un cas en concret: segons l’informe que ha fet el Consell Comarcal del Priorat, a parer seu en aquesta contrada el 99,9% del territori no és apte per a ubicar-hi parcs eòlics, i el 99,8% tampoc per a fotovoltaics.
Amb tot, la PROENCAT preveu, per a la fita del 2050, que les plantes de producció d’energia renovable a Catalunya ocupin 800 quilòmetres quadrats, el que significa el 2,5% de tot el territori.
Escepticisme entre el sector
Amb tantes limitacions, no és estrany que des del sector es mostrin més aviat escèptics sobre la localització de prou terrenys per ubicar-hi la totalitat de la potència a satisfer i complir així els objectius de descarbonització. Perquè una cosa són els terrenys i, una altra de ben diferent, que aquests siguin idonis per instal·lar-hi parcs eòlics o fotovoltaics. Per tant, altres fonts consultades preveuen que d’aquí a uns anys, el govern català indefectiblement haurà de mostrar-se més permissiu i obrir altres zones per complir els objectius de la PROENCAT.
Malgrat aquestes objeccions per part d’alguns sectors, des de les patronals (Eoliccat i Unefcat) aplaudeixen tres fets significatius: el primer, que la Generalitat posi ordre en la distribució territorial de les plantes de producció i emmagatzematge, buscant sòl assequible. Segon, que s’estableixin mecanismes de simplificació administrativa per a aquelles zones menys sensibles mediambientalment, ja que actualment la tramitació per tal d’aprovar una instal·lació es pot allargar durant anys. Un exemple: a Catalunya tots els parcs eòlics en producció són anteriors al decret 16/2019 -conegut com a decret Torra, per l’expresident de la Generalitat, que, en principi, estava destinat a agilitzar la instal·lació de noves plantes. I tercer, que el PLATER tingui caràcter normatiu -ambiental i urbanístic- amb normes de governança i d’implantació i, per tant, d’obligat compliment per part de les administracions locals i comarcals.
