A hores d’ara, a Catalunya ningú dubta que, com a país, ens separa un abisme dels objectius de transició energètica i descarbonització fixats en la Llei de Canvi Climàtic del Parlament de 2017. A saber, que l’any 2030 la meitat de la demanda elèctrica ha de provenir de fonts de producció renovables i, el 2050 el 100% de la demanda energètica. Tots els actors involucrats es divideixen entre els escèptics i els pessimistes sobre el grau de compliment dels objectius que s’assolirà, però tothom coincideix a sentenciar que, fins ara, les coses s’han fet prou malament i que la pèssima situació només millorarà amb un cop de timó en les polítiques actuals, sobretot amb l’agilització, que no laxitud, dels processos administratius.
Malgrat l’ingent nombre d’estudis, projectes, documents i legislació oficial que s’ha elaborat i aprovat a Catalunya al llarg de les darreres tres dècades, n’hi ha dos a tenir en compte per saber què hem de fer per arribar als objectius i estratègies que marca la Unió Europea (UE). El primer estableix les bases per reduir les emissions de carboni a l’atmosfera i la dependència dels combustibles fòssils (Llei de Canvi Climàtic de 2017) i, el segon, el Proencat (Prospectiva Energètica de Catalunya 2050), aprovat l’abril de 2023 sota el mandat de la consellera Teresa Jordà, marca fil per randa les passes a donar per tal d’assolir la independència energètica -autosuficiència- com a país i no dependre de subministradors externs. El percentatge de dependència de Catalunya supera el 64% si considerem els tres reactors nuclears (Ascó i Vandellòs), i la xifra es dispara fins al 94% si els excloem de l’equació.
Què estableixen aquests dos vademècums oficials? Doncs que el 2030, el 50,8% de l’electricitat que es generi a Catalunya ha de provenir de fonts renovables (15.408 megawatts), principalment de l’eòlica, fotovoltaica i hidràulica, però també de biogàs, biomassa, crema de residus renovables i cogeneració, incloent-hi tant l’explotació comercial com l’autoconsum. Per al 2050 la fita resulta molt més ambiciosa (neutralitat carbònica), ja que el 100% de la demanda energètica hauria de ser renovable, no només l’electricitat (42.967 MW). A més, hi hauríem d’incloure els biocombustibles per al transport (turismes, camions, etcètera) i el de les calefaccions, entre altres aplicacions.
I com estem avui dia? Quan només ens separen 5 anys de la data límit, al país un escàs 19,1% de l’electricitat prové de fonts no contaminants, percentatge que es redueix al 9,5% si exceptuem la generació hidroelèctrica, segons les dades de Red Eléctrica Española (REE) fins al 31 d’agost de l’any passat. Només Euskadi i les Illes Balears se situen darrera Catalunya, degut principalment a un fet de limitació de superfície disponible. En canvi, les comunitats amb una densitat de població més baixa lideren la producció amb renovables. Castella i Lleó 92,8%, Aragó 88,8%, Galícia 84,6% o Castella la Manxa amb un 70%. La mitjana de l’Estat, fins aquella data, s’apropa al 57%.
L’exdirectora general d’Energia Assumpta Farran, en una conferència al Club de Roma ara fa dos anys, ja advertia d’aquest hàndicap: “Catalunya té el 18,8% del PIB de l’Estat, el 15,8% de la població i només el 6,3% de la superfície territorial. I les renovables són expansives”. I afegia que els objectius marcats en els diferents documents oficials no haurien de ser tan “ambiciosos”, més quan el país ha anat incomplint reiteradament els fixats en cada pla estratègic. El primer porta data de 2003.
Fonts de generació
Si desglossem les dades per fonts de producció renovable, les diferències respecte a la resta de l’estat es mantenen gairebé inalterables. A Catalunya l’eòlica aporta una potència de 1.406 megawatts, el que equival al 7,6% del total de l’electricitat generada. Mentrestant, al conjunt de l’estat la xifra supera el 23,2% de mitjana, amb grans contrastos segons les diverses comunitats. Així, a l’Aragó més de la meitat de la seva producció prové dels aerogeneradors amb el 52,3%, a Navarra el 50,5% o a Castella i Lleó el 46,2%. Al final de la taula se situen Madrid i les Illes Balears (0 megawatts de producció) o Extremadura amb un ínfim 0,7%.
Hom podria pensar que aquests percentatges no són fidedignes ni retraten la conjuntura donat el pes percentual a Catalunya dels tres reactors nuclears en funcionament (dos a Ascó i un a Vandellòs), que l’any passat van representar el 59,1% de l’electricitat generada al país. Però no. Segons les dades de REE, fins al 31 d’agost de l’any passat, els parcs eòlics a Catalunya van produir 2,3 milions de megawatts/hora enfront dels 10,8 milions a Castella i Lleó. A l’Aragó van ser 9,4 milions; a Castella la Manxa, 7,6 i a Galícia, 7,3 milions.
Quant a la fotovoltaica, les xifres tampoc conviden a l’esperança. Catalunya disposa de 351 megawatts instal·lats (excloent-hi l’autoconsum), potència que representa un ínfim 1,1% de la generació total, mentre al conjunt de l’Estat aquest percentatge s’apropa al 17%. L’any passat, les plaques solars van produir al Principat 308.000 megawatts/hora, mentre a Extremadura en generaven 9,7 milions; a Castella la Manxa, 9,6 milions; a l’Aragó, 3,8 milions i a Castella i Lleó, 3,1 milions.
Per assolir la independència energètica catalana, el 2030 ens caldrien 6.234 megawatts de potència eòlica (entre terrestre i marítima), quan ara ens situem als 1.406 MW, xifra que significa un exigu 22,5%. Més lluny es troba la fotovoltaica, amb unes necessitats de 7.156 megawatts totals, quan ara en disposem de 351 d’ús comercial i prop de 1.500 d’autoconsum. Per arribar a la xifra màgica, Catalunya necessitaria un 74% més de MW fotovoltaics instal·lats. Però si n’excloem l’autoconsum (les plaques en teulades), el dèficit es projecta fins al 92%.
Pessimisme entre els experts
Pocs experts confien que Catalunya d’aquí a 5 anys satisfaci els objectius de producció elèctrica renovable i, per tant, pugui reduir substancialment la dependència dels combustibles fòssils en els cicles de generació. Una xifra potser utòpica si tenim en compte el calendari de tancament previst per a les centrals nuclears (Ascó I el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs II el 2035). En qualsevol cas, algun dels consultats considera que aquest incompliment tampoc no suposaria “cap drama”.
Fins i tot, l’actual director general d’Energia, Josep Maria Serena, en una conferència al Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya (CEEC) de finals de febrer, afirmava “Si no canvia la situació, estarem molt lluny de l’objectiu de 2030”. I informava que enguany s’instal·laran 500 megawatts addicionals i 1.200 més l’any 2026, xifres molt inferiors a les necessàries.
Igualment, en una conferència del Club de Roma a Catalunya, l’exdirector de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) i enginyer industrial, Manel Torrent, es mostrava així de taxatiu: “No crec que arribem a temps. L’estat sí, però Catalunya no”. I afegia: “Els objectius de la UE són per estats, no per regions europees”. Per tant, Espanya ja ha assolit amb escreix les metes fixades per al 2030, en produir més del 56,8% de l’electricitat de fonts renovables. I aquesta xifra és la que realment tindrà en compte la UE, més enllà de si algun territori els ha assolit o no, s’ha quedat endarrerit o, al contrari, supera àmpliament el llindar.
També la consultora Deloitte, en un informe sobre energia, advertia que Catalunya serà una “illa” en el conjunt de l’Estat espanyol, a causa de la impossibilitat d’arribar als paràmetres establerts per la UE.
Per la seva banda, l’exdirectora general d’Energia, Assumpta Farran, en la mateixa conferència, assenyalava: “El Proencat és una anàlisi d’escenaris, i fixa un escenari tremendament ambiciós tant per al 2030 com per al 2050 i, per tant, ni molt menys és una obvietat d’acomplir”.
Sobirania energètica, un concepte relatiu?
El Proencat defineix dues metes o “escenaris objectius” de futur. La primera, l’assoliment de les fites de la Unió Europea però, alhora, la consecució de la sobirania energètica catalana per “eliminar l’actual dependència energètica exterior i mitigar els efectes dels conflictes geoestratègics” i situar-la el 2050 en un escàs 7,9%. Això significaria abandonar els combustibles fòssils i la producció nuclear, quan en l’actualitat el 80% de les emissions de CO₂ a Catalunya tenen l’origen en l’energia.
Farran apuntava que la sobirania energètica que persegueix el Proencat no significa, ni de lluny, “no dependre de l’exterior i que ens ho hem de fer tot nosaltres, sinó que vol dir que nosaltres decidim què volem fer”. I afegia: “Per descomptat que hem de ser el màxim d’autosuficients fins allà on es pugui, fent tot el possible, però igual no es pot”. “Una cosa”, afegia Manel Torrent, “és que l’energia que consumim sigui de fonts renovables i l’altra que la produïm nosaltres”.
La patronal catalana EolicCat, que agrupa el sector eòlic, es mostra més contundent: “Catalunya és un llast per a l’estat espanyol en energia renovable”. I adverteix sobre les seves conseqüències: “Davant l’imminent tancament nuclear i les traves a les MAT [línies de molt alta tensió], si no s’accelera la implantació de molta capacitat renovable, sobretot eòlica i fotovoltaica, Catalunya es veurà abocada a cremar gas fòssil per generar electricitat. Això té un impacte social, mediambiental i econòmic inacceptable per al país”.
Davant aquest escenari tan pessimista, no són poques les veus que s’han atrevit últimament a posar sobre la taula la prolongació de la vida útil de les centrals nuclears, un debat que es creia àmpliament superat des que el 2019 el govern espanyol va pactar amb el sector la clausura programada de tots els reactors.
I l’altra pregunta sobre la taula és: si es manté el tancament de les nuclears i Catalunya no assoleix els objectius de producció renovable, com ens ho farem per satisfer la demanda futura? Estem hipotecant el nostre ritme de creixement econòmic i industrial?
Emmagatzemar electricitat
En tot cas, el Proencat no ho fia tot a l’eòlica i a la fotovoltaica, sinó que el 2030 Catalunya hauria de disposar de 2.234 megawatts d’emmagatzematge elèctric, essencials per satisfer, gestionar i flexibilitzar la demanda en hores punta i les diferents estacions climàtiques. És a dir, mantenir durant tot l’any un flux constant a la xarxa i, en conseqüència, al consumidor final sigui domèstic o industrial. Una funció que ara assumeixen les centrals tèrmiques, capaces de connectar-se a la xarxa en menys de mitja hora, mentre que les renovables depenen de factors aliens, principalment els meteorològics, i les nuclears mantenen una producció continuada.
El document de ‘Prospectiva Energètica de Catalunya’ planteja dos sistemes d’emmagatzematge d’energia. D’una banda, les centrals hidroelèctriques de regulació i bombament i, de l’altra, l’acumulació en bateries tant d’alta, mitjana i baixa tensió.
Centrals hidràuliques reversibles
Una central hidràulica de bombament o reversible no fa altra cosa que arreplegar aigua en dipòsits o basses en cotes de terreny elevades i deixar-la anar, per tal de produir electricitat, quan el sistema li ho requereixi. Per exemple, quan hi ha un excés d’electricitat a la xarxa -habitualment de nit- aquestes centrals bomben aigua cap a l’embassament superior i la descarreguen posteriorment en pics de demanda. “Són la solució perfecta. És la millor tecnologia per emmagatzemar a gran escala l’excedent d’energia renovable”, sostenen l’exeurodiputat Ramon Tremosa i el consultor Jaume Morron en el seu llibre ‘Energia sobirana. Com Catalunya pot ser autosuficient en energia renovable’. (Editorial Pòrtic).
No és, ni de lluny, un sistema innovador. A Catalunya, des de fa més de cinquanta anys, existeixen centrals reversibles amb una potència instal·lada de 534 megawatts. La d’Estany Gento-Sallent (Pallars Jussà), que produeix el 15% de l’energia hidràulica d’Endesa al Principat, la de Tavascan-Montamara (Pallars Sobirà) i la de Baserca-Moralets al límit amb la Franja de Ponent.
Tres grans projectes
Però en la ment del sector existeixen tres grans macroprojectes similars, dos al riu Ebre, entre les comarques de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, i un tercer a l’embassament de la Baells, al Berguedà.
La central hidroelèctrica reversible (EcoEbre) projectada entre la Fatarella i Riba-roja d’Ebre, presentada ara fa 10 anys, ja disposa d’una subvenció inicial de 9 milions d’euros del Ministeri de Transició Energètica (Miteco), quantitat que podria ascendir a 22 milions en un futur. El projecte, que consta de dues grans basses ubicades a la Terra Alta, requereix una inversió superior als 2.600 milions d’euros i està encapçalat per l’empresa Gironès&Raimat, a la qual s’hi han sumat l’enginyeria Cobra i la constructora francesa Vinci. La generació, en una primera fase, ascendeix a 1.061 MW.
Així mateix, Tacios Energia, filial d’Edora propietat de l’empresari Rafael Martín Rueda, també va presentar l’any passat una iniciativa similar de 2.777 MW de generació, anomenada Llumaigua. La central reversible estaria ubicada en la mateixa zona del riu Ebre, casuística que en principi resultaria incompatible amb la concebuda per Gironès&Raimat.
A la Baells, les empreses promotores (Capital Energy i l’austríaca Verbund, de capital públic) han sol·licitat aquest mes de febrer a la Generalitat la concessió d’aigua procedent del riu Llobregat, com un primer pas per avançar en aquesta iniciativa de 539 MW. La central faria baixar el nivell del pantà fins a 5 punts i deixaria de funcionar si l’embassament se situés per sota del 20%. Actualment es troba al 54%.
La inversió, que podria superar els 500 milions d’euros, requereix la construcció d’una bassa al municipi de La Nou de Berguedà, l’alcalde del qual ja ha anunciat la pretensió de convocar una consulta ciutadana. L’entrada en l’accionariat de l’empresa pública de la Generalitat, l’Energètica, dependrà del consens i acceptació que l’embassament desperti al territori, segons ha admès el seu president, Santi Martínez.
Emmagatzematge en bateries
Pel que fa a l’emmagatzematge en bateries, en l’actualitat s’estan tramitant 31 projectes que sumen gairebé 902 megawatts amb una capacitat d’acumulació de 3.192 MW/hora. Els parcs estan ubicats principalment a les comarques del Vallès Occidental, Gironès i Pla de l’Estany. Dos d’aquests projectes ja disposen de l’autorització ambiental.
Si més no, perquè aquest sistema d’acumulació sigui factible calen punts de connexió i capacitat d’accés a la xarxa per tal d’evacuar l’electricitat. REE ja ha atorgat 3.102 megawatts als projectes concretats arreu de Catalunya, i en té 1.167 més en fase de planificació.
Altres fonts de subministrament
La realitat, però, no es presenta tan pessimista si s’analitzen altres paràmetres del Proencat quant a la resta de fonts de generació renovable. Així, per exemple, Catalunya compleix amb escreix la producció elèctrica hidràulica (1.825 MW), la crema de residus urbans (26,2 MW), la biomassa forestal i agrícola (4 MW) i la solar termoelèctrica (24,3 MW). De les centrals alimentades per biogàs només ens calen 4 megawatts addicionals (65,4 en total), mentre estem a zero respecte a la cogeneració sense emissions (72 MW).
