A Catalunya més d’un 8% de les llars tenen instal·lades plaques fotovoltaiques i fins a un 25% de les famílies es plantegen seriosament optar per l’autoconsum elèctric, tant el residencial -el més exitós- com, en grau més baix, el col·lectiu. Una major conscienciació mediambiental, l’estalvi en la factura, la reducció del consum energètic, la independència respecte de les companyies elèctriques, la sostenibilitat, les ajudes fiscals i les subvencions públiques apareixen com els factors determinants que han posicionat el Principat com el territori líder a l’estat espanyol en autoproducció energètica.
Mentre Catalunya se situa a la cua en generació d’energia verda d’ús comercial (19% enfront del 56,8 del total estatal), la producció per a consum personal s’ha disparat en els darrers anys, sobretot esperonada per les subvencions dels fons Next Generation -ja exhaurides- i els diferents beneficis fiscals (impost de béns immobles o impost sobre construccions, instal·lacions i obres, fons Feder, entre altres).
Malgrat que els números ballen -des del 30 de juny de 2024 la Generalitat no ha actualitzat les dades globals d’autoconsum en la seva web-, a Catalunya hi ha instal·lats 1.524 megawatts de potència, liderant d’aquesta manera el rànquing estatal, per davant d’Andalusia i el País Valencià, segons les dades de l’Associació d’Empreses d’Energies Renovables (APPA). Aquesta potència representa, ni més ni menys, que el 70% de la total prevista (2.185 MW) per a l’any 2030 al document Proencat (Prospectiva Energètica de Catalunya), mentre que l’estat només se n’ha cobert un 45%. Si bé a Catalunya gairebé la seva totalitat correspon a la generació fotovoltaica, també existeixen 6 petites centrals hidroelèctriques (3,6 MW) i 14 instal·lacions de biogàs (4,9 MW).
Però el sector no està per llançar coets. Després del boom de demanda del 2022 i 2023, l’any passat es va detectar una forta davallada de prop del 26% en el conjunt de l’estat i superior al 50% arreu de Catalunya. La finalització dels Next Generation, els interessos bancaris més alts, la baixada del preu de la llum -per una excessiva oferta- i la supressió d’alguns beneficis fiscals, concorren darrere d’aquesta ensopegada. Motius que, d’altra banda, també dificulten l’accelerada amortització de la inversió.
Els beneficis de l’autoproducció
Amb tot, l’autoconsum continua sent una excel·lent opció per a l’estalvi de particulars i indústria, no només des del punt de vista econòmic -fins a un 90%- sinó pel que suposa de reducció de la demanda elèctrica a la xarxa (de l’1,8% el 2023) i, per descomptat, de l’emissió de gasos contaminants a l’atmosfera. Tot i que -com sempre- els consumidors han d’enfrontar-se amb el topall d’una administració que, lluny de facilitar els tràmits, s’enreda en una sèrie de requisits i impediments que demoren l’autorització de la instal·lació, especialment respecte a l’autoconsum col·lectiu, tant si es tracta de comunitats de veïns com de comunitats energètiques. Per posar un exemple, el cobrament de les ajudes dels Next Generation, que gestiona la Generalitat, porta un endarreriment superior als dos anys i mig. A més, les companyies distribuïdores -Endesa en el cas de Catalunya- tampoc hi ajuden, segons es queixen no només des de les patronals i les empreses instal·ladores, sinó també des de les cooperatives energètiques, impulsores de les comunitats d’autoconsum o autoproducció col·lectiu, fins al punt que la Comissió del Mercat i la Competència (CNMC) ha hagut de posar-s’hi de ple.
Al capdavant de l’estat
A Catalunya hi ha més de 114.000 instal·lacions d’autoconsum que l’any 2023 van generar un total de 790 gigawatts/hora d’electricitat. Per sectors, el domèstic, les plaques fotovoltaiques que situem als terrats de casa nostra, se situa al capdavant, amb el 85% del total de les instal·lacions que produeixen el 37% de l’energia. A continuació es troben els serveis (logística o magatzems), que malgrat representar l’11% de la infraestructura generen el 32% de l’electricitat. Després se situa la indústria, amb el 30% de la potència, i el sector primari amb un escàs 2,1%.
El desglossament per comarques l’encapçalen, per aquest ordre, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Vallès Oriental; i per municipis, Barcelona, Gurb i Terrassa.
Per demarcacions, com havia de ser, Barcelona se situa al capdavant amb 716 MW, Girona (191), Tarragona (182) i Lleida (115).
Com funciona l’autoconsum residencial?
L’èxit de l’autoconsum residencial o individual a Catalunya obeeix a múltiples causes, però a banda de la consciència mediambiental de cadascú -el 40% de l’energia que consumim a les llars prové de combustibles fòssils- l’estalvi econòmic suposa una més que justificada raó. I com més elements d’innovació introduïm, la factura mensual anirà reduint-se progressivament.
Una instal·lació de plaques fotovoltaiques representa una inversió d’entre 4.000 i 7.000 euros, segons les necessitats energètiques de l’habitatge. Només per tenir-les, podem obtenir entre un 40% i un 50% de reducció del tram de consum a la factura. Si a més, hi incorporem bateries d’emmagatzematge darrere el comptador, per tal de cobrir els pics de demanda per a hores o els dies sense llum solar, el percentatge pot pujar fins al 60%. I si, a sobre, arribem a un acord amb la companyia comercialitzadora perquè ens compri o ens compensi els excedents -aquella electricitat que produïm i no consumim- l’estalvi pot fregar el 90%. “Totes les companyies continuen oferint tarifes tot comprant l’excedent. Abans oferíem un preu fix, però ara és més comú indexar-ho a preu de mercat”, explica Helena Badger, codelegada de UNEFCAT, la patronal del sector fotovoltaic a Catalunya.
Quan arribem a amortitzar la inversió? Doncs depèn d’un bon nombre d’elements, però sobretot del cost de la instal·lació i de les ajudes, subvencions o descomptes en taxes i impostos que hàgim pogut obtenir. Però, normalment, en el consum domèstic l’amortització arriba entre els 6 i 7 anys posteriors, termini que es redueix en l’autoconsum industrial. Malgrat la finalització dels Next Generation, el ciutadà pot accedir a altres beneficis, com ara la compra col·lectiva de plaques fotovoltaiques (OCU o comunitats energètiques), els fons Feder per emmagatzematge amb bateries, descomptes en el tram estatal de l’IRPF per eficiència en l’habitatge, o les bonificacions de l’IBI que l’Associació d’Autoconsumidors té actualitzades en aquest mapa interactiu per municipis a Catalunya. Unes prestacions més minses, però, que a la resta d’Europa, on a Alemanya i Països Baixos estan exemptes d’IVA.
Si més no, instal·lar plaques solars a casa no presenta excessives dificultats si se saben esquivar alguns entrebancs. Fer números, disposar dels diners o d’accés al finançament i dels permisos municipals -normalment triguen un mes, depèn de l’ajuntament, ja que les normatives no estan harmonitzades- contractar un instal·lador, tenir una teulada dimensionada (mai d’uralita o en una zona de protecció patrimonial o cultural), i trobar la comercialitzadora més beneficiosa.
Autoconsum compartit
I si vivim en un bloc d’habitatges? Aquí la cosa es complica. Primera, per la manca d’espai físic per ubicar les plaques fotovoltaiques i poder així cobrir la demanda de tots els residents. Segona, per una legislació que no ajuda i que ha estat redactada, segons adverteix Helena Badger, com si trossegéssim la instal·lació i visquéssim en un edifici de veïns ben avinguts. Tercera, perquè ja no parlem d’una sola empresa comercialitzadora, sinó que cada família pot contractar la seva. Quarta, per la burocràcia de la companyia distribuïdora -propietària de la xarxa a què connectem la nostra instal·lació-, a la qual gestionar un autoconsum compartit li suposa, molts cops, un gran maldecap. I, finalment, perquè l’estalvi -així com la inversió- no és tan accentuat com en l’autoconsum individual.
Per autoconsum col·lectiu s’entén aquella generació compartida d’energia entre un grup específic de consumidors (particulars, indústria, empreses, comerços o administracions públiques) que reben una porció d’aquesta, proporcional al seu consum o a la inversió desemborsada, segons els acords als quals hagin arribat. És a dir, tenim una sola instal·lació (un puzle) però amb tantes peces de colors, mides, formats i particularitats com clients adherits. I això en dificulta no només la instal·lació, sinó també la gestió posterior i les relacions amb les distintes empreses que intervenen en el procés.
Però hi ha solucions, amb més o menys fortuna. Posem l’exemple d’una comunitat de veïns. La normativa estableix que el repartiment de la potència entre ells es farà mitjançant coeficients, que al final hauran de sumar 1. Per tant, si tenim una instal·lació de X quilowatts, la distribució del total de la potència entre les llars haurà de ser igual a X. Cada família sol·licitarà els quilowatts que li calen en funció de les seves necessitats: nombre de membres de la família, aparells connectats, hores del dia, dies de la setmana o períodes d’absència. I tot això posat en un fitxer electrònic. I quadrar l’equació en un edifici, per exemple de 60 famílies, pot ser una feina extenuant.
Per acabar-ho d’arrodonir, aquests coeficients no es poden modificar en períodes inferiors a quatre mesos, fet que ens obliga, per exemple, a saber al març si farem les vacances al juliol o a l’agost i, per tant, estarem absents de la llar. Perquè si tenim un coeficient adjudicat i no l’utilitzem, aquella energia va a la xarxa i no la pot aprofitar un altre veí del replà.
Un cas pràctic: la normativa dificulta aprofitar els excedents del veí
Per fer-ho aclaridor. Partim de dues famílies que a les 7 de la tarda d’un divendres tenen adjudicat un quilowatt cadascuna. La primera posa una rentadora, el rentavaixella i la calefacció i guisa amb la vitroceràmica, amb la qual cosa necessitaria més potència. I la segona, pel que sigui, en aquella hora no és a casa. Segons l’actual normativa, la primera no pot utilitzar el quilowatt que li sobra al veí. I aquest l’evacuarà a la xarxa i en cobrarà l’excedent.
La clau implicaria flexibilitzar aquests coeficients i fer-los més dinàmics tot escurçant els terminis per modificar-los, que a Portugal i a França es pot fer en 7 dies d’anticipació i no cada 4 mesos com a Espanya.
El gestor d’autoconsum
Una altra solució -i bastant efectiva- passa perquè la comunitat de veïns nomeni un representant de l’autoconsum col·lectiu. Una figura clau per gestionar tot aquest enrenou de tràmits no només entre els veïns sinó també amb les companyies elèctriques, tant les comercialitzadores com la distribuïdora, o amb l’administració. Un gestor apoderat, per exemple, pot modificar els criteris de repartiment per treure’n un major rendiment i aprofitament possible, però sempre amb el vistiplau de les llars. Igualment, pot manejar les altes i baixes, les relacions amb l’administració, etcètera. Aquest representant pot ser tant una persona física com jurídica (un veí de l’escala, un API, una tercera nomenada per a tal fi, les comunitats energètiques cooperativistes o la mateixa comercialitzadora).
Malgrat que hem posat l’exemple d’una comunitat de veïns, tots els procediments mencionats (repartiment de coeficients, gestions, representant de l’autoconsum o tràmits) són idèntics si la mateixa col·lectivitat d’autoconsum aplega altra mena d’actors, com pimes, indústries, comerços, edificis públics o magatzems.
En qualsevol cas, els tràmits i les relacions amb les empreses es fan tan ardus que la Comissió del Mercat i la Competència (CNMC) ha hagut de publicar aquest mes de març una instrucció simplificant els formularis i documents d’intercanvi d’informació entre els diferents sectors implicats en l’activació i funcionament d’una instal·lació.
Poc autoconsum col·lectiu
Com la normativa desincentiva aquest tipus d’instal·lacions col·lectives, les estadístiques reflecteixen aquesta realitat. Segons l’Observatori de les Energies Renovables a Catalunya (OBERCat), l’any 2023 es van posar en marxa 42.291 noves instal·lacions d’autoconsum, amb una potència de 494 megawatts. Però només 543 (un escàs 1%) van correspondre a l’autoconsum col·lectiu.
Si més no, el 2024 -segons dades d’Endesa- l’autoconsum col·lectiu va sofrir una revifada, amb un augment del 253% respecte a l’any anterior. Però ens referim només a 9.410 nous punts de connexió, mentre que l’autoconsum individual solament va créixer un 21% però va suposar 110.000 instal·lacions addicionals.
Per a Helena Badger, tot i que Catalunya presenta unes xifres d’autoconsum superiors a la de la resta de l’estat, “és essencial continuar impulsant millores en aquest camp, com ara la simplificació administrativa, especialment en l’autoconsum col·lectiu, desgravacions fiscals com ara un IVA reduït per aquestes instal·lacions, campanyes de difusió i promoció de l’emmagatzematge darrere el comptador”.
Comunitats energètiques
Si volem optar per l’autoconsum col·lectiu però alhora volem fugir de la comunitat de veïns, sempre podem integrar-nos en una Comunitat Energètica, que ens permetrà disposar d’una plataforma per reduir costos d’inversió, sol·licitar ajusts i subvencions per a projectes comunitaris i optimitzar l’energia consumida per tal d’accelerar l’amortització. Però sempre tenint en compte que l’accés a la xarxa (el nostre immoble) de moment no pot distar més de 2 quilòmetres de la font generadora de l’electricitat (instal·lació fotovoltaica).
Les Comunitats Energètiques també integren tota mena d’actors: residencials, industrials, petites i mitjanes empreses i fins i tot entitats públiques com els ajuntaments. Poden gestionar diferents instal·lacions d’autoconsum, optimitzant d’aquesta manera els recursos i els beneficis per als seus membres, que contribueixen en la gestió, tot promovent un model energètic sostenible. Algunes van més enllà i ofereixen auditories energètiques, compres col·lectives, vehicles elèctrics, xarxes de calor o formació i tallers per als seus associats.
A banda d’algunes comunitats municipals (Energia del Prat), també existeix el model cooperativista -com ara Som Energia– que, a banda de ser comercialitzadores d’electricitat, poden accedir a compres col·lectives, són propietàries de les instal·lacions generadores fotovoltaiques, actuen com a representants de l’autoconsum col·lectiu davant empreses i administracions i ofereixen tot un ventall de prestacions i serveis per reduir l’impacte dels combustibles fòssils al medi ambient. És a dir, són un motor de la transició energètica al territori.
A més, com la figura jurídica pot ser la cooperativa o l’associació, tots els socis participen en el govern del dia a dia, democratitzant la presa de decisions i amb una especial cura no només cap a la formació dels seus membres, sinó cap als efectes de la pobresa energètica, la discriminació o l’exclusió de certs col·lectius desfavorits.
Som Comunitats, que integra set entitats de l’economia social, disposa a la seva pàgina web d’un mapa interactiu de les poblacions catalanes on existeixen comunitats energètiques ja constituïdes. Fins al moment, disposen de 84 comunitats obertes, 445 més en procés d’activació i més de 3.000 socis. Per a Roger Reixach, de Som Energia, l’objectiu que persegueixen és que la “ciutadania pugui controlar completament l’energia que necessiten en el dia a dia, produir la que ens cal i ser sobirans energèticament. És a dir, produir i gestionar a través de l’economia social i solidària amb un mínim impacte ambiental, sense afectar mediambientalment altres territoris”.
