El retard que pateix Catalunya quant a la instal·lació d’energies renovables i la impossibilitat, cada cop més assumida, de complir els reptes de transició energètica establerts per la Unió Europea (UE) –50% de producció elèctrica verda l’any 2030– té múltiples causes, però un sol origen: l’administració catalana, on s’embussa anys i panys la tramitació dels projectes eòlics i fotovoltaics. Però també s’hi suma un component polític, el delit dels diferents governs catalans de sumar, en cada pla energètic, objectius més ambiciosos sense haver assolit els anteriors i l’ànsia de regularització mitjançant decrets, algun d’ells contradictoris, per tal de calmar els recurrents esvalotaments territorials.
El primer pla estratègic de Catalunya data de 2003, i plantejava passar del 2,7% d’aleshores al 5,4% per al 2010. El pla de 2006 tornava a elevar el llistó, 20,5% per al 2015, malgrat assumir clarament que no s’aconseguirien satisfer les fites anteriors. I així, segons l’exdirectora general d’Energia, Assumpta Farran, “s’han anat incrementant els objectius sense una base, que no es mou…I aquest és el punt de partida”. És a dir, s’han marcat metes sense una profunda adaptació i modernització de les estructures administratives i funcionarials, establint terminis que no s’han assolit i afegint embullats processos administratius que llasten l’àgil instrucció i resolució dels expedients. Fins i tot la Prospectiva Energètica de Catalunya (Proencat) admet que el Govern “s’està fixant objectius cada vegada més agosarats en terminis més curts”.
Aquest document reconeix, ras i curt, que la tramitació administrativa a Catalunya “té una durada excessivament llarga i és especialment preocupant, [fet] què genera una incertesa molt gran perquè els projectes queden aturats en una espècie de llim d’on no se sap quan sortiran”. Des que el promotor presenta la seva sol·licitud a l’administració fins que se li aprova el projecte poden passar més de 8 anys, segons es llegeix al Proencat. Només des de la presentació de l’expedient d’un parc eòlic fins a la seva exposició pública, el termini d’espera a Catalunya és de 583 dies (un any i mig). I des de l’exposició pública fins a la seva autorització, 1.002 dies més de mitjana (gairebé tres anys). Mentrestant, en altres comunitats de l’estat els temps es redueixen, fins als 895 dies de l’Aragó o els 857 de Castella la Manxa.
El Proencat, però, ho fia tot a una reforma interna de l’administració, bé sigui dimensionant l’estructura de personal o bé amb recursos econòmics amb la finalitat de “millorar els processos” i “evitar als promotors càrregues innecessàries”. Uns canvis, si més no, que cap Govern no ha gosat implementar malgrat la crua realitat de les minses ràtios assolides any rere any.
Així, l’exdirector de l’ICAEN, Manel Torrent, en una conferència del Club de Roma a Catalunya, reconeixia el 2022 que la Generalitat necessitaria contractar almenys 40 tècnics per mantenir un ritme acceptable d’aprovació dels projectes. “A la direcció general [d’Energia] estan desbordats. Hi ha poca gent”, afirmava. I Farran concloïa: “Som 4 i el cabo... l’administració està estressada… Estem rovellats”.
Mil i un informes
Un projecte de construcció d’una central eòlica o fotovoltaica té, de mitjana, uns 1.500 fulls. Els processos i tràmits que s’han d’enllestir són múltiples, malgrat que la Generalitat sigui l’administració substantiva si la potència a instal·lar és inferior a 50 megawatts.
Cal una requalificació urbanística a terreny industrial, la declaració d’impacte ambiental i una altra d’utilitat pública, l’autorització administrativa prèvia, una altra de construcció, els estudis de connexió a la xarxa d’evacuació, depenent d’Endesa, ineludibles informes del departament d’Agricultura i de Patrimoni Cultural i una profusió de consultes que inclouen, fins i tot, Aviació Civil, quan es tracta d’un parc eòlic.
A tot aquest inicial reguitzell burocràtic, el decret 24/2021 –aprovat per calmar la rebel·lió del territori davant la proliferació de projectes arran de l’anomenat decret Torra [el 16/2019, sota la presidència de Quim Torra]– afegia una sèrie de condicionants d’acceptació i participació local, com ara que el 30% de la generació en renovables havia de ser distribuïda i participada per empreses, ciutadania o administracions. A més, en limitava les expropiacions; introduïa criteris d’impacte agrari, obligava a crear una taula de diàleg social a banda d’un fons de compensació i imposava, als promotors de parcs superiors als 5 megawatts, la presentació d’una oferta de participació local (OPL) que involucrava no tan sols als propietaris dels terrenys, sinó els del seu voltant i a tots els afectats per les línies d’evacuació. Així mateix, establia la redacció d’un Pla Territorial (PLATER) per repartir per tot Catalunya la implantació de les centrals renovables i evitar, d’aquesta manera, la concentració excessiva en determinades comarques, escenari que alguns grups, per exemple a la Terra Alta, qualifiquen de “massificació”. Aquest pla porta un endarreriment considerable i, en principi, no s’aprovarà fins ben entrat el 2026.
Però en aquest decret no tot havien de ser entrebancs. El 24/2021 va suprimir el cribratge i vistiplau previ de qualsevol projecte per part de la Ponència d’Energies Renovables, un òrgan col·legiat que avalua l’impacte ambiental de les instal·lacions futures. Però alhora obligava els promotors a iniciar de bell nou els tràmits dels seus projectes si aquests no havien obtingut prèviament el pronunciament de l’esmentada ponència. És a dir, una de freda i una de calenta.
Si el decret Torra va convulsar el territori, el sector va posar el crit al cel amb aquest del 2021. Per intentar apaivagar la relació amb els promotors, un any després, el decret 5/2022 es va esforçar a reduir les traves burocràtiques. D’una banda, es declaraven d’urgència i d’interès públic els parcs iguals o inferiors a 5 megawatts i, d’altra, s’establia el termini d’un mes per obtenir l’autorització administrativa prèvia i de construcció un cop obtinguda la resolució ambiental i urbanística. Termini que el sector va veure amb bons ulls però encara espera que es compleixi algun dia.
Amb tot, aquests decrets no pretenien res més que intentar accelerar la transició energètica catalana, ja que en una dècada -del 2009 fins al 2019- a Catalunya no es va instal·lar ni un sol megawatt en renovables. El mateix Manel Torrent, en la seva conferència, reblia el clau: “Als inversors els estem espantant a tots”.
Voluntat del sector
Si a tot aquest paperam burocràtic i reglamentari, aprovat a partir del 2019, li afegim una administració anquilosada i amb pocs recursos personals i materials, no és estrany que bona part dels projectes que va aconseguir aixecar l’anomenat decret Torra, encara es trobin a les beceroles. Un decret -amb un eloqüent títol: Mesures urgents per a l’emergència climàtica i impuls a les energies renovables– que va permetre al sector presentar 962 projectes, entre eòlics i fotovoltaics, amb un total de 16.233 megawatts, prou per satisfer els objectius fixats al Proencat per al 2030.
I com es troben a hores d’ara? Dels 774 projectes d’electricitat fotovoltaica (9.777 megawatts en total) només han entrat en servei 26 (és a dir 80 MW), mentre la resta, al voltant de 600 (6.189 megawatts), encara es troben tramitant-se sis anys després. La resta o bé han estat rebutjats pel seu impacte ambiental o n’ha desistit el promotor de tirar-los endavant (45). És a dir, durant sis anys, només produeixen electricitat el 3,4% de la totalitat d’aquells projectes.
Quant a l’energia eòlica, l’escenari gairebé és similar. Des de 2019 s’han presentat 188 projectes de parcs amb una potència de 7.542 megawatts. Un total de 65 han sigut rebutjats i de 31 se n’ha retirat l’empresa. Només estan en funcionament 5 i dos en construcció, i la resta (85) continuen als llimbs de l’administració, cosa que suposa 3.616 megawatts. En el darrer informe publicat per OBERCat (Observatori de les energies renovables a Catalunya) s’esmenta que l’any 2023 la Generalitat va denegar més projectes eòlics (7) dels que va autoritzar.
Les causes de l’embús
L’encara director general d’Energia, Josep Maria Serena –aquest divendres s’ha sabut que deixarà el càrrec en els pròxims dies–, en una conferència el 20 de febrer al Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya (CEEC), reconeixia la “càrrega burocràtica” com el factor determinant de l’endarreriment en l’aprovació dels projectes. Tot i això, va comentar que el seu departament ha autoritzat 3.000 megawatts de potència –pendents de construcció– mentre en tenia 7.000 més en tramitació. Per tant, ha apostat per la “simplificació administrativa” com una prioritat de l’actual Govern, a més d’introduir eines d’intel·ligència artificial per “rebaixar el temps de tramitació”. De moment, la Generalitat ha posat sobre la taula la possibilitat d’instruir en paral·lel les autoritzacions ambiental, energètica i urbanística, ja que aquesta última s’ha demostrat com l’autèntic coll d’ampolla.
En aquest sentit, també Assumpta Ferran es queixava el 2022 que la “transformació digital” no havia arribat a la direcció general i denunciava que el sistema informàtic de la Generalitat ni tan sols “no suportava digitalment un expedient”. Si més no, es mostrava contrària a reduir els tràmits, com per exemple el temps d’informació pública, i defensava una major coordinació “entre tots els departaments i àmbits administratius” per sortir de l’entrebanc. Per exemple, Catalunya no es va acollir a la directiva del govern espanyol de simplificar la tramitació ambiental si les centrals s’ubicaven en zones no vulnerables.
L’actual consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, va informar la setmana passada d’un increment del personal -sense especificar el nombre de contractacions-, de l’elaboració d’una guia de biodiversitat per al sector i de l’aprovació d’un decret -que haurà de ratificar el Parlament- per abreujar la gestió.
El diagnòstic i les propostes de la patronal
Per la seva banda, la patronal eòlica (EolicCat), ho resumeix tot en un factor: la manca de voluntat i lideratge polític amb dos temes cabdals per al sector. El primer, la simplificació i agilització administrativa i, el segon, la “feblesa [del Govern] davant la pressió de determinats grups que obstaculitzen de forma sistemàtica qualsevol projecte”. L’Associació Empresarial Eòlica ha quantificat en més de 600 els recursos judicials interposats a tot l’Estat per associacions i plataformes ciutadanes i ecologistes, a més de 71 projectes més paralitzats per mesures cautelars, que bloquegen 3.500 milions d’euros d’inversió total i 2.700 megawatts de potència instal·lada.
“Alguns col·lectius fan un “abús” de la justícia, ja que recorren “sistemàticament contra tots i cadascun dels projectes, bé siguin de grans empreses, petits promotors o cooperatives”, la qual cosa “perjudica l’interès general”, es queixen des d’EolicCat. La majoria dels actors consultats coincideixen a apuntar que l’energia està “estigmatitzada” i que, per tant, calen campanyes de sensibilització per fer-la més atractiva al territori.
El paper dels Ajuntaments
Des d’EolicCat aposten igualment per reduir les despeses de tramitació (fins a 150.000 euros en un parc de 50 MW, “les més altes de l’estat”); repensar la composició i el funcionament de la Ponència Ambiental, la creació d’una finestreta única i “aturar” les modificacions del planejament urbanístic d’alguns ajuntaments amb la finalitat de frenar la implantació de renovables. També, Josep Maria Serena es queixa de les “moratòries” municipals com un dels grans esculls. I Ignasi Clariana, vicepresident del CEEC i alhora al capdavant de l’àrea d’energia del grup Sorigué, lamenta la reactivitat en alguns municipis en el procés de tramitació final a l’hora de sol·licitar la llicència d’obres. “Quan una empresa disposa de l’autorització administrativa, per part de la Direcció General d’Energia, i del Pla d’Actuació Específic d’urbanisme, això significa que el parc ja compleix amb tots els requisits tècnics, legals, urbanístics, etcètera, i pot tirar endavant. Un ajuntament, arribat a aquest punt, no pot qüestionar tot això i fer una oposició frontal sense més ni més”, comenta.
Clariana també és de l’opinió que s’hauria de millorar la coordinació entre els diferents departaments de la Generalitat responsables de la tramitació, entre aquests i la resta d’administracions involucrades i, alhora, amb la distribuïdora, propietària de les xarxes d’evacuació. Tot i reconèixer -això sí- l’expressa voluntat de tots els agents d’introduir processos més àgils i eficients, que massa cops xoquen amb l’atàvica inèrcia de les estructures internes. I aposta, tal com ha reclamat insistentment el CEEC, perquè l’Oferta de Participació Local (OPL) en algunes inversions es dugui a terme durant el procés de construcció del parc i no mentre duri el tràmit d’informació pública, fet que augmentaria l’interès i les adhesions per part del territori.
L’escassetat de punts de connexió a la xarxa de distribució
En qualsevol cas, una central produeix electricitat. Però alhora, aquesta s’ha de distribuir a través de la xarxa, el què en llenguatge tècnic se’n diu “evacuació”, per fer-la arribar a les subestacions i d’aquí al consumidor final. Si un parc eòlic o fotovoltaic no té a prop una línia d’evacuació, la despesa esdevé poc rendible. I Catalunya, segons lamenten la majoria de les fonts consultades, ha acumulat un dèficit d’inversió en aquest tipus d’infraestructura, propietat d’Endesa en un 95%.
I d’això mateix es queixen els promotors, de la fragilitat del sistema i dels escassos punts de connexió a la xarxa existents al territori. En aquest sentit, des de EolicCatm reclamen “una garantia d’accés a la xarxa elèctrica per als projectes en tramitació, evitant la saturació i prioritzant la connexió de renovables”.
Per a Clariana, massa cops els tràmits amb la companyia distribuïdora s’allarguen en excés, sobretot perquè la majoria es fan en línia i a través de formularis preestablerts que no contemplem la multitud de variants d’un projecte d’aquestes característiques. “Molts entrebancs es podrien resoldre en reunions presencials” apunta. I afegeix: “Quan tens un parc aprovat i només et cal la connexió física a una subestació o a la línia de mitjana tensió, la inversió feta ja és de milions d’euros i no és productiva. I el procés s’allarga fins i tot mesos donada l’alternança de gestions a fer amb la Direcció General d’Energia i amb la companyia distribuïdora”.
Tanmateix, un alt càrrec d’una multinacional fotovoltaica consultada per Món Planeta treu ferro a aquesta qüestió: “Per a mi és falta de planificació. Si una empresa vol instal·lar un parc, el primer que ha d’examinar són els punts de connexió més propers. Si no n’hi ha, cal replantejar-s’ho. És el primer que mirem nosaltres abans de fer una inversió. Però estic d’acord en el fet que els punts de connexió són escassos i, molts cops, llunyans”.
