Les serps són animals de sang freda que solen hibernar i, per tant, amb l’arribada de la calor és més freqüent trobar-nos-les. Són uns vertebrats amenaçats, doncs les seves poblacions van baixant perquè moltes moren atropellades a les carreteres. Al capvespre, tendeixen a estirar-se a l’asfalt, perquè és un acumulador de la calor produïda per la insolació del dia, i així és com molt sovint són atropellades.
Són altament beneficioses dins la cadena tròfica i juguen un paper clau com a bioindicador de l’hàbitat. Si quan passegem pel bosc ens hi topem, el primer que hem de fer és no espantar-nos en absolut. Si observem que marxa ràpid sabrem que es tracta d’una colobra i si es mou lentament, atenció, perquè es tracta d’un escurçó, que té un mossegada hemotòxica perillosa.
Per dissort les serps solen ser mal vistes socialment. Fins i tot, quan apareix una serp, no és estrany que siguin agredides i sacrificades. És freqüent trobar-ne el cadàver amb el cap aixafat per un roc o un bastó. Esperem que amb la cultura ambiental emergent aquests mals hàbits siguin superats.
A Catalunya hi habiten 11 espècies de serps, que corresponen a 3 famílies. Tot seguit en fem una breu descripció.
Una de la serps més comunes de Catalunya és la serp blanca (Rinechis scalaris), es pot veure als ambients mediterranis (matollars o conreus) i fins i tot als jardins. És una espècie inofensiva, que només planta cara si se la molesta. Excepcionalment, en època de cria dels esquirols i dels ocells, pot enfilar-se als arbres per capturar els joves o els polls. Antany en feien brou de serp, oli i ungüent, un preparat amb propietats dermatològiques.
Hi ha dues espècies de serps llises a Catalunya que ocupen indrets pedregosos. Tenen un mida petita, es mouen lentament, són més actives als vespres o les nits càlides i són especialistes a menjar petits rèptils com ara sargantanes. La serp meridional llisa (Coronella girondica), presenta una distribució àmplia, té un comportament molt pacífic. La serp llisa septentrional (Coronella austriaca) és més aviat escassa, i respecte de la meridional prefereix un clima més humit i fred, i es mes pròpia d’ambients de muntanya.
A la zona mediterrània, als llocs més secs i càlids, habita la serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis), que és força escassa tot i que sembla cada cop més freqüent, potser per l’augment de la temperatura i l’adaptació als ambients humanitzats . És ràpida, àgil, i una bona trepadora. Es comporta de forma defensiva quan es troba encerclada. Caça des de rèptils a petits ocells i mamífers.
La serp d’esculapi (Zamenis longíssimus) és una espècie més aviat tranquil·la, semiarborícola, capaç de trepar als arbres amb facilitat, per arribar als nius d’ocells i capturar-ne les preses. Habitualment es mou per terra. Li agraden els ambients humits i temperats. La seva distribució és limitada, es troba a la Catalunya oriental i de forma discontínua i puntual al Prepirineu lleidatà.
La serp verda i groga (Hierophis viridiflavus) es troba exclusivament al Pirineu. És ràpida i àgil, llisca a gran velocitat per l’herba, i és una de les serps vinculada a les aigües termals. Té una dieta generalista. Es tracta d’una serp realment molt bonica amb una coloració que crida molt l’atenció.
Les serps d’aigua
A Catalunya hi ha dues espècies de serp d’aigua del gènere Natrix. Els agraden els ambients aquàtics i els indrets humits i s’acostumen alimentar d’amfibis i alevins de peix. La serp d’aigua (Natrix maura) prefereix temperatures més elevades que la serp de collaret (Natrix astreptophora), que és més terrestre i tolerant al fred. La serp de collaret és una espècie comuna, evita els indrets molt freds i calorosos. Té comportaments curiosos, com per exemple imita l’escurçó, eixamplant el cap i tirant-lo endavant, i també es fa la morta, tombant-se panxa enlaire, i deixa anar un fluid repel·lent per l’obertura de la cloaca.
La serp d’aigua és una de les serps més comunes de Catalunya, l’evolució l’ha portat a prendre una forma i coloració semblant a l’escurçó (Vipera aspis). Aquesta semblança és intimidadora per als depredadors, tot i que és una serp completament inofensiva, no sap ni mossegar! Aquesta estratègia ha estat un fracàs per a la serp d’aigua, ja que l’ha fet molt antipàtica per als humans i quan apareix no és estrany que la gent reaccioni eliminant-la, o si més no intentant-t’ho.
Una fòbia perillosa… per a les serps
Aquesta fòbia humana augmenta encara més amb els serpents joves que, com que tenen un collar groc, ha fet que el coneixement popular l’identifiqui com un inexistent escurçó de corbatí, considerat infundadament com l’escurçó més perillós! Fins a les joves generacions amb informació més solvent sobre l’espècie, no se superarà del tot aquest perillós tòpic adjudicat a la inofensiva serp.
La ofidiofòbia és el temor patològic a les serps, forma part d’un trastorn d’ansietat que és un dels més comuns dels humans. Aquesta fòbia que de vegades consisteix a matar la serps per evitar la por, va des dels nens petits a les persones més grans, i s’acostuma a dur a terme l’acció de matar sense prèviament preguntar-se si realment la serp present és verinosa o no. Aquest trastorn pot tenir l’origen en una mala experiència relacionada amb els rèptils, històries populars explicades, pors originades per creences religioses o en cultures en que la serp simbolitza el mal.
Aquestes pors són pressions culturals humanes sobre la fauna silvestre, i com exemple expliquem el cas de la serp verda (Malpolon monspessulanus), l’única espècie de Catalunya de la família dels lampròfids. Una serp comuna, es troba arreu del territori català no excessivament urbanitzat. Té un gran mida, pot arribar a superar els 2 metres: és la més gran de Catalunya. Excepcionalment pot inocular una substancia neurotòxica, és opistòglifa, això indica que te els ullals enrere de la dentadura, on hi te ubicat el verí, que utilitza per neutralitzar la presa en la fase d’ingesta inicial
Els vipèrids
De la família dels vipèrids, a Catalunya hi ha 2 espècies i són els escurçons, les úniques serps verinoses del país. Cacen les seves preses a l’aguait i tenen un ràpid i potent sistema d’inoculació de verí que en molts casos actua sobre el sistema circulatori i els teixits. L’escurçó pirinenc (Vipera aspis), que és el més perillós, i en casos excepcionals pot arribar a ser mortal per als humans. En canvi, l’escurçó ibèric (Vipera latasti) no té un verí tan potent i rarament pot resultar mortal per als humans, tot i que la mossegada pot ser dolorosa. La gravetat de la mossegada dels escurçons depèn de la quantitat de verí inoculat, i en cas de picada convé no fer ni aplicar res i anar tranquil·lament cap a un centre mèdic o hospital.
Les serps constitueixen una porció significativa dels depredadors, que mantenen els nostres ecosistemes naturals equilibrats, ja que sense ells el número d’espècies de presa augmentaria. S’alimenten de micromamífers com rates i ratolins, que es poden convertir en una plaga. Al seu torn, alguns mamífers i rapinyaires s’alimenten de les serps.
Sens dubte, les serps, són un grup faunístic que mereix tot el nostre respecte i atenció.
