Un equip d’investigadors liderat per la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut de Recerca Biomèdica de Girona Dr. Josep Trueta ha trobat mecanismes epigenètics comuns en rosegadors i persones que es relacionen amb el desenvolupament de l’addicció al menjar. En un estudi publicat a la revista ‘Journal of Clinical Investigation’, els responsables del treball expliquen com hi ha factors externs de l’ambient que modifiquen l’expressió dels gens, causant aquest problema.

Un problema cada cop més estès

L’addicció al menjar es relaciona amb la pèrdua de control de la ingesta i s’asocia a l’obesitat i als trastorns alimentaris. És un tastorn cerebral crònic, multifactorial i complex, que és conseqüència de la interacció de diversos gens i també de factors ambientals. La prevalença d’aquest mal està a l’alça a tot el món i, a dia d’avui, no hi ha tractaments efectius.

El trastorn per afartament inclou la incapacitat de controlar l'impuls de menjar | Stocksnap
La incapacitat de controlar l’impuls de menjar és un dels principals símptomes d’aquest trastorn | Stocksnap

Buscant la raó

Alguns individus són resilients al trastorn, mentre que d’altres esdevenen addictes al menjar. Per veure quines diferències hi podia haver a nivell epigenètic, els investigadors van seleccionar poblacions extremes de ratolins de laboratori addictes i no addictes al menjar, buscant marques epigenètiques a la zona de l’escorça cerebral que es relaciona amb aquesta addicció.

D’entre tots els mecanismes epigenètics existents, es van centrar en els microARNs, petites molècules que regulen l’expressió genètica d’una manera complexa i dinàmica. A més, també van examinar els microARNs de voluntaris humans sans i se’ls va fer un qüestionari per mesurar el seu grau d’addicció al menjar.

Pxhere
Les coincidències en els resultats en humans i ratolins poden ser molt profitoses | Pxhere

Resultats semblants

Sorprenentment, els mateixos microARNs afectats als cervells dels ratolins també es van trobar a les persones, i s’associaven directament amb el nivell d’addicció al menjar que expressaven els resultats a les preguntes del qüestionari. Els principals microARNs identificats estan implicats en processos importants pel desenvolupament de l’addicció al menjar, com ara la digestió de lípids i hidrats de carboni, canvis al cervell, resistència a la insulina o, fins i tot, l’addicció a algunes substàncies com ara les metamfetamines.

En el context d’una malaltia amb molts factors i expressions múltiples, els investigadors han identificat dos components principals de l’alteració en la conducta dels afectats: una motivació elevada pel menjar i una cerca compulsiva d’aquest malgrat saber els efectes negatius que té la seva conducta.

L’estudi apunta a dos canvis específics com a responsables d’aquest comportaments típics de la malaltia, i les semblances entre els resultats obtinguts en ratolins i humans donen la possibilitat de relacionar-los. El paper que té l’epigenètica en la vulnerabilitat a patir addició al menjar, a més, obre la porta a identificar biomarcadors pel diagnòstic precoç de la malaltia i per buscar, en el futur, teràpies mitjançant la modificació de l’expressió dels microARNs.

Nou comentari

Comparteix