L’estudi d’escàners cerebrals d’infants d’entre 9 i 10 anys que pateixen un tipus concret de desordre alimentari ha permès a un equip de científics identificar una diferència en els seus cervells respecte els d’infants de la mateixa edat que no tenen aquest problema. Segons han publicat els investigadors en un article a la revista ‘Psychiatry Research’, als infants amb trastorn per afartament hi ha algunes particularitats en la densitat de la matèria grisa.
El trastorn per afartament
El trastorn per afartament és un trastorn de comportament alimentari que es caracteritza per episodis habituals en què es produeix la ingesta d’una gran quantitat de menjar, sense que la persona tingui la sensació de poder-ho controlar. En aquest estudi en infants, els resultats apunten que un desenvolupament anormal de les regions del cervell que controlen la recompensa i la inhibició podrien tenir-hi molt a veure.
Segons els investigadors, els infant tenen una sensibilitat molt alta pel que fa a les recompenses, especialment si són en forma de menjar molt alt en calories i sucres. Així doncs, la identificació d’aquest desenvolupament anormal podria indicar clarament que, quan un infant té aquest tipus de problema, no és simplement una qüestió de falta de disciplina sinó que hi ha una explicació biològica pel seu comportament.
Aquest descobriment és especialment important en aquests moments perquè, durant la pandèmia, han augmentat els problemes mentals de tot tipus, també els trastorns de la conducta alimentària. L’aïllament social, l’estrès, el trencament de les rutines i una comunicació amb el món exterior reduïda a l’aparença i la pressió de les xarxes socials ha causat un creixement d’aquests trastorns, inclòs el trastorn per afartament.
Aquest trastorn de la conducta alimentària fa que les persones que el pateixen tinguin un risc més alt de patir obesitat, problemes cardíacs, pensaments suïcides o síndrome metabòlica. Els objectius dels tractaments emprats actualment inclouen reduir la freqüència dels episodis d’afartament retirant els aliments concrets que els provoquen i, també, tractar l’ansietat o la depressió subjacents que hi ha en alguns casos. Tot i això, tant la medicació com la teràpia només funcionen aproximadament en la meitat de casos.
Un problema amb arrels profundes
En aquest estudi, els investigadors van examinar escàners cerebrals i altres dades de 71 infants amb tastorn per afartament diagnosticat i 74 que no, buscant diferències. Així és com, en el primer grup, van observar elevacions en la densitat de la matèria grisa en regions que, en un desenvolupament sa, són més petites.
Entre els 2 i els 10 anys, el cervell passa per una fase “d’esporgament sinàptic”, eliminant les connexions que ja no fa servir per augmentar l’eficiència del cervell. Quan aquest procés no es duu a terme correctament es poden produir diversos problemes psiquiàtrics. En aquest cas, pel que indica l’estudi, el trastorn per afartament podria ser-ne un. El pas següent, suposen els investigadors, és esbrinar si el tractament amb èxit del trastorn també pot ajudar a corregir el problema de desenvolupament del cervell.
