Els gens resistents als antibiòtics (GRA) són un desafiament enorme pel sistema sanitari global i, és clar, per a les persones. A causa d’ells, el cos humà no processa correctament la informació dels tractaments administrats contra els patògens, una realitat a l’alça que fa cada vegada més difícil enfrontar-se a algunes malalties, tant en humans com en animals. Ara, en un estudi publicat a ‘Nature Communications’, s’ha anunciat la detecció de 2.561 gens que, plegats, donen resistència a 24 tipus d’antibiòtics.

Una de les conclusions del treball que cal tenir més amb compte és que, de tots aquests gens, un 23,78% suposen un risc per a la salut humana perquè donen resistència a diversos fàrmacs i, per tant, fan més complicats els tractaments clínics. És per això que han estat batejats com a grup de gens de risc. A més, l’article també destaca que, dels 2.561 GRA, gairebé la meitat són presents simultàniament a diversos hàbitats, especialment els que donen resistència a alguns dels antibiòtics més emprats a dia d’avui.

Diversos tipus de bacteris intestinals | Human Microbiome Project
Diversos tipus de bacteris intestinals | Human Microbiome Project

Un estudi sobre una amenaça global

Entre els objectius d’aquesta recerca hi havia quantificar i estandaritzar les amenaces de la resistència als antibiòtics a nivell mundial, per tal de millorar la presa de decisions polítiques pel que fa a la sanitat. Vigilar el risc que suposen, afirmen els seus autors, hauria de ser una prioritat en el camp de la cooperació mundial.

Un dels membres de l’equip internacional que ha dut a terme l’estudi és Josep Peñuelas, investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), que assenyala que la resistència als antibiotics és “una evidència més del canvi dràstic que està experimentant la microbiota humana a tot el món”.

El grup de què forma part Peñuelas, que continua treballant en el concepte ‘One Health’, ha fet una anàlisi metagenòmica de 4.572 mostres de 6 hàbitats diferents. Els resultats indiquen clarament que l’activitat humana és la principal disseminadora dels GRA per l’ús freqüent i intensiu d’aquests medicaments tant en medicina com en veterinària.

Mecanisme del desenvolupament de la resistència als antibiòtics  | Toni Escales
Mecanisme del desenvolupament de la resistència als antibiòtics | Toni Escales

Un fenomen natural que s’ha intensificat

La resistència, però, no la provoca l’activitat humana actual, sinó que els GRA existien abans dels antibiòtics –s’han detectat en excrements humans del Paleolític i al permagel– però han augmentat molt a causa de la seva transmissió per diverses vies. Per saber com hi incideix l’activitat humana d’avui, s’han examinat l’abundància i composició dels GRA a escala global.

Les mostres de material genètic analitzades són d’hàbitats diversos (humà, animal, aire, aigua, terra…), tant naturals com que han estat tractats per humans i també clínics. Entre els gens identificats, els més abundants són d’origen humà, concretament els del sistema digestiu i la pell de les persones. Aquests gens són, en gran part, a la nostra microbiota sana, i no produeixen cap problema fins que ens posem malalts.

Mapa mundial dels gens de la resistència als antibiòtics | CREAF
Mapa mundial dels gens de la resistència als antibiòtics | CREAF

Un mapa mundial dels riscos

Gràcies a l’aprenentatge automàtic també s’ha examinat la presència d’aquests gens als oceans, elaborant un mapa global dels riscos per a la salut humana dels GRA presents als hàbitats marins, amb una precisió que es calcula superior al 75%. L’estudi, però, no ha determinat la procedència d’aquests gens, si bé són un reflex de l’activitat humana i animal a la terra i, en aquest sentit, els oceans serveixen de sentinella.

A les zones marines properes a Brasil i l’Àfrica, per exemple, hi ha més risc de gens resistents als antibiòtics i, en la comparació entre oceans, sembla que les amenaces de resistència al Pacífic i l’Atlàntic són superiors a la resta. Aquest mapa, però, no s’ha pogut replicar a terra ferma, per la distribució desigual de les mostres i la manca de dades sobre les propietats originals del sòl.

No obstant això, s’han avaluat mostres de sòl i sòl profund amb què els humans han tingut contacte, detectant transferència horitzontal de GRA entre persones, animals i aigua dolça, un viatge d’anada i tornada que ja existia però que s’està identificant.

Nou comentari

Comparteix