Un equip d’investigadors de la Universitat de Rochester, als Estats Units, ha mirat d’esbrinar quin impacte té l’ansietat al cervell i com diverses regions d’aquest òrgan interactuen entre elles per originar el nostre comportament. En un experiment, els resultats del qual han estat publicats a la revista ‘Nature Communications Biology’, han creat un entorn de realitat virtual amb un camp de flors, algunes de les quals són segures però on també n’hi ha on s’amaguen abelles.
Els resultats, afirmen els científics, indiquen que els problemes d’ansietat poden tenir més a veure amb la falta de consciència de l’entorn o de l’ignorància de la seguretat que no pas amb la manca de control dels sentiments o e comportament. Així, els pacients amb trastorn d’ansietat poden saber de manera racional que són en un entorn segur però que, alhora, el seu cervell es comporti com si no ho fos.
Fent servir ressonàncies magnètiques, els investigadors van observar l’activitat cerebral dels voluntaris, entre els quals hi havia persones que patien ansietat general o social, mentre passejaven pel camp de flors virtual. La meitat tenia flors sense abelles, i l’altra meitat tenia algunes flors amb abelles que es llançarien contra ells tan bon punt les agafessin. Tot i que tots els participants van distingir quina zona era segura i quina no, els voluntaris amb ansietat tenien una activitat inusualment alta a la zona del cervell que reacciona davant del perill fins i tot quan eren a la part segura del prat.
Així doncs, conclouen els investigadors, la solució podria ser desenvolupar tractaments que es centrin en aconseguir que els pacients tornin a prendre el control del seu cos. Per aconseguir-ho, cal entendre com ho fa el cervell per aprendre coses sobre l’entorn i predir què és segur i què pot ser una amenaça. D’aquesta manera, es podrà saber de quina manera es formen els mapes mentals basats en l’experiència i quina influència tenen en problemes com ara l’ansietat i l’estrès. De fet, aquesta recerca es podria ampliar a altres patologies com la síndrome d’estrès post-traumàtic i qui sap si, amb el temps, crear tractaments concrets per a cadascun d’aquests problemes.
