Els axolots, una salamandra mexicana, són un dels animals més fascinants del món. Aquesta espècie amenaçada, amb una gran capacitat de regeneració de membres, podria tenir la clau d’aconseguir la mateixa capacitat en humans, i és per això que, durant els darrers anys, ha estat molt estudiada. Si el 2013 es va descobrir que el seu secret és un tipus concret de glòbuls blancs, ara un estudi publicat a ‘Frontiers in Cell and Developmental Biology’ ha identificat a quina part del cos els produeix, avançant en la possibilitat de, en el futur, desenvolupar teràpies regeneratives.

Aquesta idea ha estat un dels grans somnis de la medicina i, tot i que s’han fet alguns avenços importants, no són res en comparació amb les capacitats increïbles d’alguns altres éssers vius. És per això que l’axolot, entre d’altres animals, ha estat molt estudiat. Si una sola cèl·lula amaga el secret de la seva regeneració, per què els humans no hauríem de poder fer el mateix? No només a les extremitats, és clar, sinó també, com els axolots, al cor, i qui sap si als pulmons, els ronyons o el fetge.

Ratoli de camp  | D.P.
Ratoli de camp | D.P.

El fetge, precisament, és on els axolots creen els macròfags que els donen aquesta capacitat de regeneració tan espectacular. El següent, és clar, serà identificar quins tipus de macròfags calen per aconseguir-ho i quin paper juguen en impedir la formació de cicatrius, que són un gran impediment per a què el teixit torni al seu estat normal. No es pot saber si curar una ferida sense que hi hagi cicatrització permetrà que els mamífers es regenerin, és clar, però podria ser. Al cap i a la fi, tenim el mecanisme necessari. Sembla, però, que hi ha alguna cosa que impedeix que els nostres macròfags actuïn per aturar la cicatrització i permetre que el procés de regeneració continuï.

Si es traiés aquest fre, la millora podria ser enorme amb un procés molt fàcil. Cal, però continuar estudiant molt més per comprendre com funciona tot plegat. De moment sabem que, en els ratolins, la font primària de macròfags és al fetge durant els primers temps de vida i, després, passa al moll de l’os. Quan es produeix això, els ratolins petits perden la capacitat de regeneració que, per cert, els humans també tenim fins poc després de néixer. En vista de tot això qui sap si, en realitat, podem ser més aprop d’aconseguir la regeneració total de teixits humans del que mai ens hauríem pogut pensar.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa