Tractar els infants autistes com a malalts és, segons els experts, una mala aproximació. Abordar aquest tipus de trastorns des d’una òptima més social, i no pas tan mèdica, podria donar molts millors resultats en els afectats per aquest problema neurocognitiu que la majoria d’estudis epidemiològics assenyalen que afecta entre un 1% i un 1,5% de la població mundial.
Aprofitant que aquest dissabte, 2 d’abril, és el Dia Mundial de la Conscienciació sobre l’Autisme, Ferran Marsà Sambola, professor col·laborador de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), explica que el trastorn (o “condició”) d’autista té com a característiques bàsiques les “dificultats” en la comunicació i la interacció social en persones que, sovint, mostren “patrons restrictius” o aspectes de la seva conducta que es perceben com a “obsesives”, “restringides” o “inusuals”. Aquests trets, a més, apareixen “en les primeres fases del període de desenvolupament”.
Trastorn o condició
Els dos grans sistemes de classificació de trastorns mentals, el DSM-V i el CIE-11, consideren com a tal el trastorn de l’espectre autista. Tot i això, el professor Marsà Sambola, del màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil: Tècniques i Estratègies d’Intervenció de la UOC, apunta que a molts països anglosaxons “cada vegada s’opta més per entendre-ho com una condició”. Això, continua, ajuda a “comprendre les dificultats” que pateixen els afectats en els àmbits social i comunicacional, però també mostra “les seves qualitats i fortaleses”.
Sylvie Pérez, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, creu que això dóna veu a les persones amb TEA i que és “importantíssim” tenir en compte el que diuen. “Tenen una condició diferent d’estar al món” però no són “persones malaltes” que calgui tractar. “Si comprenem la seva lògica en comptes de forçar-los perquè entrin a la nostra”, conclou, serà “més fàcil generar entorns regulables i de confiança”. Per això, apunta, cal entendre que hi ha “una lògica diferenciada del desenvolupament” i que no depèn de que sigui una patologia o que es tracti com una malaltia.
Una nova perspectiva
Sambola explica que aquesta aproximació pot tenir efectes positius tant per a la família com a l’escola perquè ajudaria a entendre aquestes persones amb qualitats i limitacions com les de tothom. A l’escola, doncs, també caldria canviar l’enfocament. Jordi Perales, tutor del màster universitari de Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge de la UOC, recorda que diagnosticar un alumne amb TEA no és res més que “una pretesa certesa confirmada per alugun expert”.
A partir d’aquí cal actuar, però l’important no es canviar l’alumne sinó que aconsegueixi allò que vulgui i pugui aconseguir. “Hi ha una realitat per a cada alumne i pot ser vista de manera diferent per cadascun de nosaltres”, apunta Perales, que considera que “acceptar la condició” de cadascú, en un entorn educatiu i social, “acosta” a un “realisme que permet que l’alumne avanci amb l’objectiu que es desenvolupi tal com és”.
Detalls importants
Pel que fa a com relacionar-se amb persones amb condició d’autistes, Sambola recorda la importància de la precisió. Normalment, el nostre llenguatge “dóna per fetes moltes coses”. Cal tenir en compte, afirma, que “la imaginació de les persones amb TEA es desenvolupa de manera diferent” i que cal ser conscients que es poden perdre en el nostre llenguatge, que els pot semblar “ambigu”. El sarcasme o la ironia poden no funcionar les expressions facials, si són subtils, tampoc. D’altra banda, explica Sambola, les rutines són molt importants, ja que els permeten saber què passarà i els rebaixen l’ansietat. Així, activitats inesperades o canvis d’última hora els poden impactar negativament.
Pel que fa als pares, Sambola assenyala com d’important és treure’ls pressió, responsabilitat o sentiments de culpa: “sovint se senten responsables o causants“, diu, “de les dificultats” dels seus fills i filles, i això també és un aspecte “molt important” que cal treballar.
