Quan mirem pintures, fotografies o vídeos, el món que estem acostumats a veure en tres dimensions perd la profunditat. Què passa, però, quan tanquem els ulls i intentem visualitzar coses que ja coneixem? Un estudi publicat a la revista ‘PLOS ONE’ ha investigat precisament això i ha arribat a la conclusió que molts adults es resisteixen a imaginar coses que ja han vist com si fossin una imatge plana i la construeixen com un objecte amb volum.
Per comprovar-ho, els investigadors van mostrar a 58 adults dues línies enganxades a una paret. Totes dues eren de la mateixa llargada però una era més a prop que l’altra i, per tant, semblava més llarga. Tot i que es va dir als participants que basessin les seves respostes específicament en les aparences, i que per tant haurien d’haver dit que la línia més propera era més llarga, la meitat van dir que totes dues eren iguals. En canvi, quan els van donar una fotografia de les dues línies i els van preguntar el mateix, la quantitat de gent que afirmava que la més propera era més llarga va créixer… però quan els van preguntar la seva opinió, i no què indicaven les aparences, van canviar la seva resposta.
Tot plegat fa pensar que, fins i tot quan es fa ser conscients als participants de quin aspecte tindria una imatge en dues dimensions de la seva visió, tracten la informació sensorial de manera diferent, resistint-se força a veure l’aspecte que tenen les coses abans que el nostre cervell apliqui les correccions necessàries, per exemple, a la mida i la distància relatives. És un descobriment que mostra diferències de comportament en l’inconscient de les persones, que veuen i visualitzen les coses de manera diferent, amb la meitat dels participants a l’estudi demostrant que no pensen en dues dimensions. Per què passa, això? És perquè no poden o perquè van triar no fer-ho?
Aquesta pregunta queda a l’aire, amb una possible explicació: les persones es resisteixen al principi de convertir la visió en una imatge plana i l’única que poden concebir és la “corregida” pel cervell.
