Les ciutats amb canals, com ara Amsterdam o Venècia, acostumen a acabar acumulant piles de deixalles que acaben surant fins al mar. A la primera ciutat, però, tenen un sistema que ho impedeix: un mur de bombolles que les recull al final d’un canal, en aquest cas el de Westerdok, i les dirigeix fins al sistema de recollida i tractament de residus sòlids. La Barrera de Bombolles, un sistema molt simple d’aturar la contaminació per plàstics al mar, aconsegueix atrapar el 86% de les deixalles que anirien a parar al riu Ijsell i d’allà al mar del Nord, segons explica Philip Ehrhorn, cofundador i cap tecnològic de The Great Bubble Barrier, en declaracions a la cadena nord-americana CNN. Aquesta entitat social va ser contractada per l’ajuntament de la ciutat i les autoritats en matèria d’aigües i, el novembre de 2019, van instal·lar el sistema en menys de cinc hores, sense que hi hagi cap barrera física que interfereixi amb la vida aquàtica.
El compressor, que es troba a 50 metres de la barrera, està instal·lat en un contenidor de mercaderies i rep la seva energia de fonts 100% renovables, assegurant que, a més del bé que fa al medi ambient, no tingui cap petjada ecològica. D’allà, l’aire viatja per un conducte que, sota el canal, alça una barrera de bombolles que aconsegueix frenar els plàstics de fins a 1mm de mida, encara que el sistema de captura només estigui preparat per capturar els que mesuren més d’un centímetre. Els éssers aquàtics més petits també poden ser aturats per la corrent que creen les bombolles, però aconsegueixen superar el filtre i acaben tornant a l’aigua. Per si de cas, però, un entitat independent està analitzant els moviments dels peixos al voltant de la barrera per assegurar que no els causa cap problema.
Segons alguns càlculs, fins el 80% de les deixalles plàstiques que van a parar al mar prové dels rius i les costes i és una amenaça per a la biodiversitat marina, dels peixos als ocells. Solucions com aquesta barrera de bombolles podrien ajudar a reduir la quantitat de plàstic que aboquem al mar i, també permetre que les deixalles s’analitzin per identificar-ne l’origen i dur a terme polítiques de reducció més efectives, a més de reciclar-ne tantes com sigui possible. A dia d’avui, Erhorn i els seus companys estudien la instal·lació de sistemes semblants a altres ciutats dels Països Baixos i també de Portugal i Indonèsia, amb un cost d’instal·lació i energètic que depèn del lloc i la força de l’aigua que hi hagi. Un efecte secundari beneficiós d’aquests sistemes és que, a més, atrapar tots els plàstics en un racó permet que les persones vegin la quantitat de deixalles que arribem a llençar, cosa que té un impacte en la conscienciació sobre la necessitat de reduir-ne l’ús.
